Cossos

Els qui heu llegit La casa gran, una meva obra autobiogràfica, ja sabeu el problema que la meva família va tenir amb el cos de la Guàrdia Civil. Parlo dels anys seixanta, a Portbou, un lloc i un temps on la quantitat de números d'aquest cos era molt elevada. (N'hi havia tants que tot era verd. Ara mateix a Portbou la casa-cuartel on els guàrdies vivien, a la Rambla, és un edifici enorme, en ruïnes, del qual ningú no deu saber què fer-ne ni deu haver-hi diners per recuperar-lo, si és que es pogués fer servir per a alguna cosa que ara no se m'acut). Però com que noblesa obliga, he de dir que el cos de la Guàrdia Civil va ser amable amb mi en dues ocasions. L'una, una vegada que portava en el cotxe un gatet, a dintre d'una gàbia. Com que plorava molt, perquè no patís, el vaig deixar sortir, i la bèstia se'm va enfilar a sobre el cap i em dificultava molt la conducció. Una parella de guàrdies em van parar i em van recomanar que, per a la meva seguretat, posés el gat a dintre la gàbia, i fins i tot em van ajudar a agafar-lo, perquè bufava i treia les urpes. I una altra vegada, també a la carretera, se'm va rebentar la roda del cotxe i una parella de guàrdies civils me la van canviar en un obrir i tancar d'ulls, i se'ls veia contents d'ajudar una noia jove que no sabia què fer amb el gat (ara el mecànic).

Ajudes a part, jo, com tanta gent, sospirava perquè a Catalunya hi hagués una policia nostra. Els Mossos van ser molt desitjats, i els vull seguir veient com el que són: uns servidors i protectors dels ciutadans. Però a vegades costa. Massa notícies que fan molt mal rotllo. Contra això, només hi ha una manera de fer: transparència i celeritat. Com més transparència i més celeritat a aclarir els fets quan hi ha una actuació dubtosa –que n'hi haurà sempre–, més confiança en el nostre cos i més intacte el seu prestigi; com més retard i més opacitat, més desconfiança i més rebuig. I sembla mentida, tan fàcil que és, que el govern no els ajudi gaire.