Fracàs de tots
Quan s'apaga una veu es mor també un llenguatge, una manera d'expressar-se. I si la desaparició d'un mitjà de comunicació implica sempre un empobriment de la diversitat informativa i d'opinió, en el cas de Canal 9 el que desapareix és l'única eina amb vocació massiva que es mantenia als televisors del País Valencià. Sense Canal 9 i amb la prohibició de les emissions de TV3, els comandaments a distància dels valencians es queden sense cap cadena generalista en català. L'argument de l'asfíxia econòmica del govern d'Alberto Fabra és només una excusa: l'objectiu és l'asfíxia cultural. Com no pot ser d'una altra manera: vagi la meva solidaritat més sentida a tots els 1.700 treballadors de Canal 9 que ara es quedaran sense feina. La gran majoria d'ells fa més de dos anys que pateixen l'amenaça de l'ERO i viuen intranquils per un futur que, malauradament, ara ha deixat de ser incert. L'esforç de molts d'ells ha aconseguit fites que cap altre mitjà no hauria pogut ni somiar al País Valencià. Els programes infantils o els serveis informatius han estat durant vint-i-quatre anys l'exemple de normalització lingüística més important d'una classe política valenciana sovint avergonyida de la seva llengua –quan no directament anticatalanista– i amb molts tics provincians i d'autoodi.
És veritat que Canal 9 havia estat sempre una eina propagandística a favor, primer, dels socialistes, i en els últims anys s'havia convertit en una coral de palmeros del PP de Camps i de Fabra. Així, difícilment, els periodistes de Canal 9 podien reclamar amb credibilitat professional la solidaritat de la resta de la premsa del País Valencià o, fins i tot, del Principat. Algun dia es podria fer un estudi acadèmic a les facultats de periodisme del “fenomen Canal 9”, en el pitjor sentit de la paraula: 1) La Generalitat valenciana abona durant anys milions i milions d'euros a la compra de drets de futbol, de pel·lícules i a multiplicar els canals de ràdio i televisió, també amb emissions per satèl·lit. Però en comptes de cultivar el públic que li és propi –els catalanoparlants i els que tenen més sentiment d'identitat valencianista– fan servir un discurs centralista espanyol i una gramàtica que només busca la diferenciació respecte del català. 2) Després d'anys de permissivitat per part de la Generalitat valenciana i de bona acollida per part del públic, el president Francisco Camps decideix tallar les emissions de TV3. Posar fronteres a les ones és impossible, però reduir l'impacte del missatge fins al punt que només s'hi pugui accedir per internet és el primer pas perquè les televisions espanyoles (pública i privades) no hagin de compartir ni un bocí de la seva influència política i la quota publicitària. Eliminar Canal 9 va també en aquesta direcció. I 3) València marca el camí per a altres televisions autonòmiques, sigui Telemadrid o la televisió de Castella-la Manxa. En el seu programa electoral, el PP prometia privatitzar les televisions autonòmiques. Com que no hi ha ningú que pugui convertir en comercial un canal així, ara s'ha explorat una opció encara molt més bèstia: l'eutanàsia. Eliminar una tele és molt més fàcil que privatitzar-la. Alguns pensen que Canal 9 és com la Ciutat de les Arts o l'aeroport de Castelló o el circuit per a la fórmula 1 de València ciutat. És a dir: una infraestructura caríssima, inútil i farcida d'encàrrecs corruptes i adjudicacions sospitoses. Canal 9 no és això: és un intangible de cohesió i un senyal d'identitat valencianista. En moltes ocasions, no he estat d'acord amb la línia editorial dels seus informatius ni amb el contingut erràtic de la seva programació. Però el que calia fer amb Canal 9 era consolidar-lo i rectificar la seva deriva partidista. Però no tancar-lo.
