I ARA QUÈ, URBANITA?
La nit dels amants
Alguns dels canals nocturns de televisió, especialment els del Vallès, programen videoclips antics i moderns, amb solvència. M'agrada evadir-me dels canals convencionals, carregats de debats polítics que no interessen ningú i que només provoquen mal de panxa per la seva buidor i endogàmia. Una de les alternatives és el noticiari nocturn de Vicent Sanchis. Una altra, submergir-se en la música. Sempre hi trobo cançons que feia anys o dècades que no escoltava o havia oblidat, o en presenten d'altres on m'hauria costat mans i mànigues arribar-hi. Sé que són vicis d'urbanita hipocondríac, però també remeis casolans de resistència davant l'aclaparadora sensació de ruïna que ens sepulta. Una mica d'aire per evitar la sensació d'asfíxia.
Un dia d'aquesta setmana em vaig deixar caure al sofà atret per l'emissora de Terrassa. El segon tema que va sonar va ser un Because the night cantat per una rossa un punt histèrica del grup de dance alemany Cascada. La vocalista Natalie Horler, rossa de pot, canta amb uns pantalonets minis que deixen lliure la seva naturalesa robusta, els seus cuixots desacomplexats. L'interpreta amb un fons de música electrònica, però davant d'un auditori ple de joves eixelebrats. El vell tema de Patti Smith, compost el 1978 a quatre mans amb l'incipient Bruce Springsteen, ofereix una potència serena, que s'adiu més amb la cantautora americana, mai de públics majoritaris, però, a la seva manera, també plena d'energia, rigorosament selecta.
Natalie Horler i Patti Smith són ben bé als antípodes, però coincideixen en la interpretació d'aquest himne a la nit: “Perquè la nit pertany als amants, perquè la nit pertany a la luxúria.” Tot i que la Natalie és una massissa de l'època de l'opulència, jo continuo preferint la bellesa trencadissa de Patti Smith. És una síndrome de la decadència? Segur que no.