‘La Capitana'
Aquest dissabte passat vaig tenir el privilegi d'anar a veure al Teatre Nacional de Catalunya La Capitana, Homenatge a Carmen Amaya. Mentre gaudia de la plàstica de l'escena, amb les bailaoras, els caixons, les castanyoles, el grup instrumental, la veu en off que anava apuntant la transcendència i importància artística de la protagonista, em redundava amb el pensament que el flamenc m'emociona. Que escoltar com la veu de Mayte Martín aguanta la nota i es trenca en el moment just, em fa posar la pell de gallina. M'obre el cor i em deixa disposada a ser generosa amb tot el que veig i escolto. Que sentir el taloneig i veure el volt de les faldilles quan els braços anuncien una giravolta m'omple i em conforta l'ànima. I sóc plenament conscient que aquesta sensació és una cosa personal i intransferible. Que el fet que se't col·loqui un nus a l'estómac de tensió visceral i et commoguis veient ballar o escoltant flamenc no s'ensenya ni s'aprèn. Que saps i entens perfectament que això no ha d'agradar a tothom de la mateixa manera que no tothom vibra davant de la primera tirada de llargs de la sardana L'Empordà. Quan una funció té la capacitat de transportar-te a una realitat no viscuda i t'emociones amb el que veus i sents, significa que la cosa funciona. La capacitat evocadora de la dansa flamenca, el zapateado i les castanyoles produeix un efecte visual de sensualitat intensa i seductora.
El flamenc és un art dur, contundent, intens i sense concessions. Ple d'asprors, de dolor, de missatge i, fins fa molt poc, ple de misèria. Hi ha personatges que desmunten i fan ensorrar fronteres. Que el que són no té res a veure amb el lloc a on varen néixer o a on varen créixer. Que el fet que visquin a un o altre indret és anecdòtic. No té transcendència perquè no és aquest el seu valor. Assistint a aquest espectacle de cant i ball estripador, orgullós i altiu t'adones que Carmen Amaya, artista internacional que va situar el flamenc en la primera línia creativa, era qui era i va fer el que va fer no perquè fos nascuda a Begur i creixés al barri del Somorrostro a la Barceloneta. Hauria estat el mateix si hagués nascut a Madrid, Sevilla o Las Palmas de Gran Canaria. No, va ser el que va ser perquè era gitana. Gitana i, posats a ser precisos, i perdonin la redundància (als anys quaranta del segle passat anava sempre junt), pobra. Carmen Amaya: gitana i pobra. Díselo, Falete.
