De l'Antoni Mas a la Francina Boris

Avui dedicaré la galeria, implícitament, a la sardana. Antoni Mas Bou acaba de presentar un opuscle titulat Cooperatives de músics, un nou model de gestió, que respon a la seva preocupació per dignificar la professió de músic i donar-li una bona base d'actuació. En el llibret posa a l'abast de tots els companys d'ofici les diverses fórmules per resoldre la problemàtica amb què sovint es troba la gent de les orquestres. Mas ha sacrificat una part de la seva vida artística, de pianista, de director, de compositor, per refundar el Sindicat de Músics, crear el Musicat i posar ordre al caos que hi havia en el tema de les actuacions. Pocs músics poden presumir, però, com ell, d'haver dirigit quatre de les millors orquestres de Catalunya (la Caravana, la Marina, la Maravella i la Selvatana), sense oblidar la seva titularitat al capdavant de la multitudinària cobla que es forma cada any a la plaça de la Coma de Cassà de la Selva, en la Nit dels Músics. Va néixer entre pianos i manubris i és nebot del popularíssim compositor de Caldes Francesc Mas Ros, tot i que la seva producció sardanística va per un altre camí, amb més volada
musical.

Si l'activitat de l'Antoni i l'aparició del seu opuscle constitueixen una bona notícia per als músics i, de retruc, per a la sardana, la mala notícia ha estat, aquesta setmana, la mort de la inoblidable locutora de ràdio i impulsora de tantes iniciatives –els programes de ràdio dedicats a la dansa, la campanya de la sardana a l'escola, el concurs La Sardana de Girona i tantes altres–, que ens ha deixat als 98 anys. Ens sembla encara sentir la seva veu dolça en les emissions radiofòniques i en el tracte amical.

Ens vam conèixer en el món sardanístic però l'amistat es va reblar encara més quan, casualment, ens vam trobar en un viatge a Itàlia al mateix autocar, l'any 1972. La meva dona i jo fèiem el viatge de nuvis i ella i el seu marit, en Miquel Vidal, celebraven les noces de plata. No cal dir que vam anar de tronc durant tot el periple. La pèrdua del marit l'any 2007 i la del fill fa tres anys van deixar-la molt afectada, sense aquella vitalitat i aquella energia que sempre demostrava.

Però, com van dir les seves nétes –a les quals em consta que estimava molt– en el comiat a l'església del Mercadal, no es va cansar de donar-los bons consells fins al darrer moment. Ha mort reconeguda arreu. Se n'ha anat, però, desencisada que Girona mai no hagi dedicat un monument digne a la dansa, lluny dels succedanis que s'han alçat, a corre-cuita, per sortir del pas, en algunes commemoracions.