El passeig

La meva filla gran va néixer cap a les quatre de la matinada. Després de fer-li les primeres atencions i de permetre que durant uns minuts preciosos mare i filla descansessin juntes i es reconeguessin cara a cara, una infermera va agafar la nena, la va embolicar en una manta i la va posar als meus braços: “Au, pare, porta-la a l'habitació, que aquí encara tenim feina.” Vaig travessar la planta de maternitat per un passadís desert, silenciós, mal il·luminat, jo tot sol excepte pel petit ésser humà que tenia als braços. La meva filla callava i assimilava, intrigada, aquell primer contacte amb un món estrany. Durant aquell passeig vaig descobrir moltes coses. Va ser un minut però em va semblar una vida.

Ha passat el temps i la criança s'ha tornat més prosaica. Vostès ja saben què vull dir: el dia a dia i totes aquestes coses. No hi ha temps per a passejos lírics, sinó per a preocupacions, maldecaps, rutines. També distraccions agradables, és clar. A Balaguer aquest cap de setmana ha estat festa major. El concert d'omplir era a càrrec d'Els Pets. Hi havia una generosa barreja generacional. Però a mi em va sobtar veure-hi molts nens. Criatures de vuit, set, sis anys. Les havien portat els pares i s'hi van estar fins a les tres de la nit. Impensable fa uns anys. Però no és un cas únic. Ara els pares porten la canalla arreu: als concerts, a les manis indepes o del Primer de Maig, als restaurants de cuina creativa o al museu d'art conceptual. Els pares no se'n desempalleguen ni un instant. Recordo que abans els nens seien a part en els dinars familiars, ara els pares els posen amb ells al centre de la vetllada. Abans el problema era que els nens maduressin. Ara aquells nens són pares que s'han aferrat als fills i hauran d'aprendre a deixar-los volar.

Potser ha passat sempre. És una de les coses que vaig intuir en aquell passadís d'hospital: el passeig era màgic però dolorosament fugaç, i l'únic final feliç possible és que algun dia el facin sense nosaltres.