Desamortització
Dilluns Rodrigo Rato, exministre d'Economia (1996-2004), exdirector gerent de l'FMI (2004-2007), expresident de Bankia i de Caja Madrid (2010-2012) i, des d'aquest any, membre dels consells assessors de Telefónica per a l'Amèrica Llatina i Europa i del consell internacional de Banco Santander, compareixia davant la comissió del Parlament de Catalunya que investiga l'actuació de les entitats bancàries en l'actual crisi econòmica. Fou una sessió tensa en què el diputat de la CUP David Fernández, amb una sandàlia a la mà –en el món àrab llançar una sabata “és un símbol d'humiliació i menyspreu al poder del poder”, segons aclarí Fernández–, titllà Rato de “gàngster” i l'acusà d'haver provocat 80.000 desnonaments durant el seu mandat a Bankia i d'haver generat “un paisatge devastat amb un govern que va anar a la guerra de l'Iraq: 150.000 innocents morts. “I ha participat en una guerra econòmica contra els pobres que ha generat també paisatges devastats a l'Estat espanyol”, li va etzibar, i li va preguntar si no tenia por “de perdre-ho tot algun dia com ho han perdut milions de famílies; de la gent, que algun dia la gent se n'afarti”, i el va acomiadar amb un “fora la màfia”. Alguns recriminaran l'actitud del diputat de la CUP, però no hi ha dubte que moltes persones, sobretot les més castigades per la crisi i els desnonaments, compartiran les opinions de Fernández sobre Rato, sempre amb càrrecs importants vinculats al poder econòmic. I, al fil d'aquests fets, una reflexió.
En el primer terç del segle XIX, la implantació de l'estat liberal exigia uns recursos que no eren necessaris en els estats de l'antic règim. Entre altres prioritats relacionades amb una administració més eficaç i amb la modernització de l'estat, les economies industrials que s'estaven configurant necessitaven infraestructures (ferrocarrils, ports, xarxes viàries) per cohesionar els mercats interiors i afavorir el comerç internacional. Calia obtenir nous recursos per finançar aquestes infraestructures i el nou estat liberal. Això s'aconseguí, fonamentalment, per dues vies: establiment d'uns sistemes impositius basats en una contribució directa i objectivable a partir dels nivells d'ingressos i de les propietats; desamortització de les terres en mans de l'Església i dels monestirs i dels béns comunals dels municipis. En síntesi, increment de la pressió impositiva –i extensible al més gran nombre de ciutadans possibles– i posada en circulació d'unes terres les vendes de les quals permetrien a l'estat finançar la xarxa ferroviària.
L'actual crisi obliga a repensar l'estat i la distribució de la riquesa. L'aprofundiment de les desigualtats socials condueix a un camí sense sortida, tant als països desenvolupats com als països més pobres. Així doncs, la pregunta que cal fer-se és quina mena d'estat volem? La resposta de molta gent seria que volen un estat capaç de garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, perquè, si no és així, per què cal l'estat? I això exigeix més recursos, però la via d'incrementar la pressió impositiva ja no dóna més de si perquè, comptat i debatut, entre l'impost de la renda de les persones físiques (IRPF), l'IVA, les taxes (municipals, autonòmiques) i la Seguretat Social hom es pot trobar que treballa per pagar l'estat fins als mesos de juliol o d'agost. Un menor frau fiscal incrementaria els ingressos sense augmentar la pressió impositiva, però no seria suficient. L'altra via implica disminuir les desigualtats en la distribució de la riquesa i per posar en circulació la riquesa immobilitzada i no productiva, tal com es va fer al segle XIX. I, sens dubte, hi ha una relació entre responsables de la crisi, rescat i increment dels beneficis de les entitats financeres, acumulació d'habitatges buits i desnonaments. Però, com remuga l'àvia padrina d'en Serrat, “el món està ben girat... [I] tot s'ho maneguen uns quants”.
