En favor de la policia

Els dits del poder polític. I fins i tot el poder polític democràtic en té, de dits. És la conseqüència necessària de la tensió entre dues realitats: la voluntat sovint palesada per la gent de tendir a l'ordre i l'existència del mal com a concepte que de tant en tant es realitza cruament en certes persones. La història va fer quallar un sistema on tota la força que s'ha d'exercir sobre el mal per tal que l'ordre just prevalgui recaigués sobre un col·lectiu institucionalitzat que precisament per la feina que realitza, cuidar-se de la comunitat, es va anomenar policia. Critiquem conductes sense pensar per un moment com ho faríem nosaltres o per què mai prenem cap iniciativa altruista, solidària o compromesa. La crítica generalitzada que s'ha fet aquests dies del cos de Mossos d'Esquadra entorn del cas del Raval em faria riure, si no fos perquè és molt trist pensar com és de fàcil liquidar d'un traç l'esforç de segles en ordenar la convivència. Que hi ha corrupteles, abusos, “mala praxi”, com es diu ara? I tant! Tanta com entre els manobres, els mestres, els metges o els assessors fiscals. Potser hi ha professions que, per la continuada relació amb el mal, malegen més... no ho sé, diuen que la major part dels psiquiatres estan una mica tocats del bolet; però en tot cas, quants de nosaltres seríem capaços d'entrar per un carrer perillós, del bracet de la parella de torn, i enfrontar-nos a la gent que no té res a perdre menys la navalla amb què pensa fer-nos mal, amenaçar els nostres fills, violentar les nostres llars, o saquejar els nostres negocis?

Mentre anem criticant el col·lectiu, els dolents (que existeixen, digui el que digui el conductisme bonista i tota la colla de pensadors i polítics de l'onada flu), no sols van fent la seva, sinó instal·lant entre la policia el convenciment que és millor no temptar la sort de la mort, ni enfrontar-se a l'opinió pública que sempre creu que són massa durs; ni arriscar-se davant del jutge que no vol sortir en la foto al costat del que ha caigut en desgràcia. Seria bonic un món sense pilotes, de goma, ni canons d'aigua, ni porres elèctriques, sense punys ni violència; com ho seria un món sense lladres, estafadors, violadors, pederastes i assassins. De fet, sense aquests, aquells no caldrien. Però com que calen, cal també que continuï havent-hi vocacions; com entre els polítics, com entre els metges, com entre els professors. La diferència és que la policia arrisca la pròpia vida per defensar la nostra, i si en una feina tal no hi ha vocacions, ja ens podem anar preparant per barrar la casa i el negoci, per viure com en els països, la majoria, sense l'autèntica llibertat, que és la que ve de la mà d'una seguretat ciutadana democràtica.

En el cas del Raval dissortadament ha mort una persona. La relació de causalitat amb l'actuació policial s'ha d'esbrinar, però si no puc imaginar els Mossos prenent-la amb un tipus que va pel carrer tranquil·lament, en canvi sí puc imaginar la gent cridant la policia si veu perill per a la seva seguretat per causa de conductes sospitoses. Ah! I el Raval, com es desprèn dels cartells que els propis veïns pengen dels seus balcons, no és Pedralbes en matèria de seguretat ciutadana.

No sé qui és Manel Prat, ni com cau als Mossos, ni com està la relació entre polítics i tècnics en el cos. M'és ben igual ara mateix. Ha defensat la seva policia com la policia ens defensa a nosaltres, sense escletxa. Qualsevol judici global és un preu que no podem pagar; qualsevol judici parcial sols el podrem fer després de la sentència. Esperava que els mitjans de comunicació tinguessin clar tot això des del principi. Ara sols espero que no sigui massa tard per mantenir la credibilitat, legitimitat i honor de la nostra policia.