Camus: de la pesta al tifó
Durant tota la setmana he transitat per la ciutat d'Oran, assetjada per la pesta negra (com les camises de la Gestapo), i al mateix temps no he deixat de pensar ni un sol dia en la tragèdia que viuen els filipins. Estar a dos llocs, un dia sí i l'altre també, no ho recomano a ningú. És una cosa que només es pot fer de casa estant, evidentment, però això no vol dir que sigui còmode, perquè no ho és. Veureu: a Oran, tots els carrers són, ara mateix, deserts. Sembla una ciutat buida, morta. Però no és així. Tothom és a casa seva, ningú al carrer. Tota la població està en quarantena. Les rates s'han fet les mestresses de la ciutat. Governen despòticament. Han sembrat el terror i el terror paralitza. La forma més fàcil de governar.
A Les Filipines, en canvi, el panorama és al revés. En les illes afectades pel tifó no es veu ni una sola casa, ni una trista cabana, res que tingui teulat. La gent és tota al carrer: els vius i els morts. Sense les cases, però, no és fàcil distingir un carrer d'un camí o un camí d'una drecera. Jo només veig turons: munts de deixalles, de ferralla, d'andròmines i de coses inservibles. Fa pena. Tothom és al carrer i no hi ha festa sinó plors. Cares famolenques, ulls esbatanats per la febre, i set, molta set: el pitjor càstig després d'un temporal de vent i pluja, la set. D'aquí en vindrà la pesta; d'aquí i dels morts sense enterrar. Augmentaran els morts, n'estic segur, perquè l'ajuda humanitària aèria no sap on aterrar. I no els podem enviar un aeroport, malgrat que en tenim de ben disponibles. Nous de trinca. Però es va construir aquí, i no allà. Error de càlcul d'algú, en aquell moment, i meu, ara mateix, perquè evito la controvèrsia, sabent que no estic equivocat, però en fi: La pesta, d'Albert Camus, és tot això i molt més.
Quan Camus va publicar La pesta (1947), ja feia tres anys que havia donat per acabat el cicle dedicat a l'absurd (L'estranger, El mite de Sísif i Calígula), i ja no estava lligat al Partit Comunista, ni a Sartre, ni al grup dels existencialistes. Estava compromès únicament amb la Resistència i amb els seus articles al diari Combat, del qual era cap de redacció i editorialista. La lectura dels seus articles ens mostra un Camus no gens nihilista i disposat a lluitar contra la injustícia, vingui d'on vingui. És el Camus rebel, però rebel amb causa: desterrar la injustícia, màxima expressió de l'absurd, és la seva causa. Ara bé: sap que sol no assolirà la fita. Per assolir-la, funda una moral humana contra tota forma de terror i d'injustícia, apta per a tothom. I per donar-la a conèixer escriu La pesta (la peste brune, nom que identifica l'ocupació nazi). Es tracta d'una crònica novel·lada, que voreja l'al·legoria.
La plaga que assetja la ciutat d'Oran són totes les plagues: qualsevol opressió que ofegui la vida i la llibertat. D'aquí ve que opti per la crònica-ficció, que té la virtut d'elevar el concret a universal. El mateix cal dir dels personatges: no poden ser més concrets ni més universals. Es mouen en un espai reduït i un temps real, la qual cosa facilita el pathos que requereix la tragèdia, atenuat, en aquest cas, per l'estil de la crònica. La pesta fou entesa, quan es publicà, com l'anti-Estranger, la seva primera novel·la d'impacte. L'estranger (Mersault) és amoral. La pesta, en canvi, aposta per una “moral laica”, deslligada de la fe, però no menys ambiciosa, perquè també aspira a la santedat, però (atenció!) sense Déu. Així mateix ho expressa Tharrou, un dels personatges més suggeridors de la narració, juntament amb Rieux, el metge, i també cronista, com descobrim al final. Ambdós parlen per boca de Camus. Com a bon periodista, Camus sabia el que val una imatge. I va decidir que, si volia difondre la seva filosofia, el millor mitjà era la novel·la I quina és la seva filosofia?, us preguntareu. Doncs bé: segons el nostre Joan Fuster, traductor de La pesta en català, és l'Home (tout court), buidat de segones intencions capcioses. Hi estic d'acord, només que, atès que es tracta de filosofia, prefereixo parlar d'humanisme pràctic, no transcendent o no metafísic, un humanisme que val per les accions que engendra, pels fruits que dóna, com en el cas de l'arbre. Imatge bíblica, però escaient, i no és l'única: Tarrou, per exemple, és clavat al bon samarità de la paràbola, amb el valor afegit que mor empestat, víctima del seu altruisme, però feliç, i d'això es tracta. Som, doncs, lluny de Calígula (“els homes moren i no són feliços”), i molt a prop de la teologia de l'alliberament, però amb això no estic dient que Camus sigui cristià. Ni tampoc que no ho sigui. El que sí és cert és que Camus no accepta mai cap ideologia que justifiqui la mort, vingui del cristianisme, del marxisme o del mar de les Filipines. Qui vulgui trobar Camus, que pregunti primer on hi ha víctimes, i allà el trobarà. El mal és que n'hi ha a tot arreu.