Festival d'emocions
Fins i tot els cors més durs s'estovaren davant el rictus de Pere Navarro ofegant la llagrimeta de l'emoció desfermada. Tot el patiment de temps de vaques magres i de traïdories de companys de trinxera tenia la recompensa dels aplaudiments dels germans socialistes espanyols que proclamaven que ell, en “Pera”, era un dels seus. Arrossegats per la força dels que han tornat, de la mà d'un Rubalcaba teledirigit per l'ambició de Susana Díaz, els socialistes catalans han tornat a la cleda, si és que l'abandonaren algun dia, i el festival d'emocions només és comparable a la bíblica descripció del fill pròdig. La delegació del PSC tornava de Madrid ben convençuda que el futur és seu i recuperaran el tremp del socialisme militant a Catalunya. Amb tot, la realitat és tossuda i els somnis duren el que duren. Instal·lats a Catalunya, els germans petits del PSOE tenen el dret a decidir com una pedra dins la sabata. Per enèsima vegada han de triar entre la fidelitat al país o l'exigència de l'ortodòxia reclamada des de les Espanyes. Presoners de les pròpies contradiccions, cada vegada dubten més de poder mantenir al mateix sac les dues ànimes que, fins fa poc, eren un potent exemple de convivència. I aquell mateix fantasma que el 1981 va esmicolar el poderós PSUC en mil bocins, ara es disposa a embolcallar amb el seu llençol les misèries d'un partit en hores baixes.
Avui, el Consell Nacional del PSC està reunit per decidir la ruta que cal seguir en el procés obert per la ciutadania, en el qual les indefinicions són impossibles. Malgrat que els partidaris de la fidelitat a les directius de Madrid poden ser majoritaris al consell, el sentiment catalanista i de pertinença al país és molt fort entre la militància. Les dues ànimes del socialisme, més despullades que mai, han d'afrontar la seva realitat i reconèixer que potser més val un bon divorci que una mala convivència. El camí és costerut i tot pot acabar amb el trencament de la vaixella, que, per demés, ja no serveix per menjar a la mateixa taula. Aquesta vegada el rictus de Navarro pot ser dolorós i les emocions gens festives.
