El diner no val res
El diner és una mercaderia i com a tal té el seu cost, que és l'interès que paguem quan demanem un crèdit o el rendiment que cobrem, quan el posem en un dipòsit bancari o comprem un valor de renda fixa. El tipus d'interès permet tradicionalment regular el sistema financer: si puja, la demanda de crèdit baixa, perquè es tracta d'una mercaderia cara, i l'estalvi creix; si baixa, s'estimula la demanda creditícia, ja que el rendiment del diner afavoreix el consum, i l'estalvi baixa. Segons un estudi que va fer Milton Friedman, un premi Nobel d'Economia, la mitjana del preu del diner ha estat al voltant del 4%, però jo recordo haver vist el 12% durant els anys vuitanta del segle passat i ara tenim el 0,25% de l'euro, fixat pel Banc Central Europeu, el mateix que el dòlar americà. El Japó va passar una bona temporada amb un interès del 0% en un intent d'estimular el crèdit i el consum, sense grans resultats. Hem arribat a un punt en què el diner –oficialment– no té valor i està a uns nivells del tipus d'interès en els quals els bancs centrals –l'europeu, la Reserva Federal americana– no tenen espai per moure's. Però demani un crèdit a un banc i veurà si li donen. I a mi, un gran banc espanyol em va carregar fa quatre dies el 24% d'interès per un descobert que vaig tenir en el compte corrent durant 4 o 5 dies. D'això en dic un sistema financer desequilibrat.
Europa té un sistema financer desequilibrat, amb uns estats amb economies desequilibrades. La majoria pertanyen a la Unió Europea, però alguns no, com Suïssa. N'hi ha 28 que tenen l'euro com a moneda comuna, mentre que estats tan representatius com ara la Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca mantenen la seva. La situació econòmica també és molt diferent, amb estats que creixen i guanyen terreny i amb altres que estan amb l'aigua al coll; alguns als quals caldria estimular i a altres frenar; alguns que poden entrar en un procés d'inflació –pèrdua del valor adquisitiu de la moneda– i altres en un procés de deflació –justament el fenomen contrari–. Els tipus d'interès també estan desequilibrats. El Banc Central Europeu cedeix el diner al 0,25% als grans bancs, quan considera que el risc és nul. A partir d'aquí, anem sumant la prima pels riscos assumits segons el país al qual el deixem i les condicions del préstec, fins al 24% que em van aplicar a mi.
Sóc europeista de cor i crec en una Europa on Catalunya estigui integrada, però amb plena sobirania cultural, educativa, administrativa i que recapti els seus impostos. Hem de buscar, en canvi, un apropament en la política fiscal, laboral i econòmica si no volem que el nostre continent sigui un guirigall. Ja tenim la monetària, que és l'euro, però amb fortes discrepàncies, ja que per a Alemanya el diner té un cost –la prima de risc–, per a l'Estat espanyol, un altre de més elevat, i per a Catalunya és un mercat fora del seu abast, ja que no li deixen diners directament, si no és a través de l'Estat espanyol. La creació d'una unió fiscal europea comuna serà llarga. Com la laboral, o l'econòmica en general. No sé si tothom se n'adona, però no hi ha una altra alternativa.
