Es veia venir

Talment un maestro de l'art taurí de Cuchares, sols amb la capa i la montera, el president ha torejat tot sol una corrida de la ramaderia més perillosa: la d'Israel. Els jueus són una de les potències econòmiques mundials i si parlem de patrimoni financer sanejat, la primera. La visualització de les notícies ha evidenciat –en les visites i entrevistes fetes al màxim nivell– cares amables i rialleres, mostra d'una rebuda cordial i amiga. No sé el que pretenia el president, i potser no ho ha assolit del tot, però ha adobat el terreny. Feien cara de dir que sí! D'una bona relació amb Israel en podrien sortir coses bones.

En canvi, a Madrid, els socialistes catalans, en la construcció de la nova estructura en què deien participar, en lloc de posar teulada, han enderrocat una paret mestra. En Navarro, en aixecar-se per aplaudir ostentosament Rubalcaba, dret i sol enmig del gran auditori, quan aquest acabava d'abonar el federalisme com a eina redemptora dels problemes entre els pobles d'Espanya i garant de les peculiaritats del poble català, amb un rotund “todos los españoles queremos a Catalunya tal como es”, va ser un espectacle per uns sorprenent i per altres patètic. Es diu que, hores abans, a la cafeteria, havien tancat el tracte. “¡Dejad de incordiar, catalanes! –haurà dit Rubalcaba–. Apretad todo lo que se refiere al federalismo, el cual, de hoy en adelante, va a ser el destino del pueblo español.” Net com una patena! Rubalcaba és més polític del que sembla i del que alguns diuen que parla massa, res. Ens ha aixafat bona part del galliner i la promesa –a mitges tintes– dels socialistes catalans, oblidem-la. No tot el PSC està content, però, és clar. S'ha de dir que hauria estat massa bonic un resultat positiu sobrat en la consulta.

I la Constitució, què diu del federalisme? S'haurà de modificar? Per a la redacció dels projectes de llei de sanitat animal i de boscos i incendis forestals, vaig restar dues setmanes entre Bonn, llavors la capital de la República Federal d'Alemanya, i Munic, la de Baviera, i vaig poder examinar amb cura les modèliques relacions polítiques i econòmiques que mantenen, a mida, cadascun dels lands i l'estat federal. Res a veure amb l'estat de les autonomies, burda copia d'un federalisme d'anar per casa, injusta i barroera, penjada
als enagos d'una Constitució instituïda el 1978, amb
la ferum del franquisme que hi havia encara en l'ambient. La minoria de demòcrates que formaren part de les comissions redactores podrien parlar llargament del centralisme amb què impregnaven tot el que tocaven la resta de col·legues de la UCD.

Mas, en aterrar, degué restar fred amb els successos de Madrid. Realment, li peten per tots costats. Fent una mica el viu he titulat l'article “Es veia venir”. Ara bé, la rebolcada que ens han donat Rubalcaba i Navarro, almenys jo, no l'havia prevista. Avui diumenge, s'acabarà d'aclarir, o millor dit, embolicar. Ja ho deia la vella...