El germà gran que tot ho mira

Diu que ens espien. Amb tot això de les xarxes socials, els espies tenen al seu abast milions de converses, de notícies, de comentaris per espiar. Les fotos que s'envien els enamorats, les cites per dinar amb la família, les excuses dels que no podran pagar quan toca, les queixes, les reclamacions, els disgustos, les angoixes, les il·lusions de tots estan penjats a la xarxa. Si sabem on mirar i com, ho podem saber tot dels altres.

La setmana passada, el pintor i amic Isidre Vicens em va donar els tres còdols que ha pintat per a la col·lecció que faig en memòria de Vila i Fàbrega, els pictòlits. Els vaig retratar i penjar al blog i ho vaig fer saber a alguns amics a través, és clar, de les xarxes. Devia interessar, perquè, l'endemà, el blog va tenir un pic de 31 visites. Se'm va acudir esbrinar –la tecnologia permet aquestes coses– des d'on entraven a mirar els còdols pintats. Va resultar que el darrer mes havia tingut 234 visites d'Espanya, 33 dels Estats Units, 11 d'Alemanya, 3 del Canadà, 3 del Japó, 2 de l'Índia i una respectivament de la Xina, Indonèsia i el Marroc. En total, ja hi han passat mes de 10.000 persones interessades en l'obra dels artistes gironins.

Saber qui et mira i qui et llegeix és llaminer. Ara mateix, potser m'està llegint algú de Palamós, algú de Girona, algú de Puigcerdà... Però no ho sabré mai. De manera que posats a ser xafarder, em vaig ficar al meu blog personal, que aplega els articles que faig a El Punt Avui sobre temes que em semblen de certa transcendència. És un lloc que no coneix gaire gent, a què només entren una o dues persones al dia, i encara vés a saber com i per què. Demano les visites del darrer mes i trobo, oh, sorpresa, que el dia 12
hi ha un pic de 21 visites. No havia passat mai. “Què he publicat?”, em pregunto. Doncs un article que parla del procés sobiranista. Està bé, però n'he escrit més de quatre que tenen un sentit similar i no havien despertat tanta audiència. Caldrà mirar d'on són els meus lectors. Una altra sorpresa i més grossa: el darrer mes he rebut 48 visites dels Estats Units; de Tanzània, 27; d'Espanya, 11; d'Indonèsia i del Canadà, 7 de cadascun; d'Ucraïna, 2 i d'Alemanya i de Rússia, 1 de cadascun. Val a dir que la majoria es concentren en els dies posteriors al 12 de novembre.

Què carall busquen al meu blog tota aquesta gent, la majoria dels quals no deuen entendre ni un borrall del que escric? Tots són catalans emigrats que necessiten els meus articles per mantenir un contacte ferm amb la pàtria llunyana? No ho crec. El que passa és que el meu paper es titulava La guerra que toca i els buscadors el deuen triar quan demanen la paraula guerra en tots els idiomes coneguts. Que qui pot ser? Els espies.