Vent, sorra i cendra

La setmana passada el foc va atacar novament l'Empordà impulsat per la tramuntana. La senyora de la comarca de tant en tant ens recorda el seu domini i es fa notar. “Jo mano aquí”, sembla que vulgui dir. “Il·lumino el cel, foragito els núvols i també us puc portar el foc”, ens va recordar. Les flames van saltar el Ter cap a Foixà fregant un dels indrets més fantàstics i sorprenents de la comarca. Amb l'excusa del foc els en vull parlar. A la tramuntana li agradarà perquè ella va fer néixer aquest paisatge extraordinari i desconegut. Es tracta de les enormes dunes de la zona de Sants Romans, dins el terme de Foixà. Molt a la vora del Ter, a tocar de la resclosa de Colomers, comença aquest paisatge format per dipòsits de sorra que creixen i es fan més alts en direcció sud. Ara és un bosc de pins semblant a tants d'altres, però qui hi vagi a passejar veurà que camina sobre sorra, sobre la superfície de dunes mil·lenàries de gran alçada, una muntanya de sorra que la tramuntana, la mestressa, hi ha acumulat des de fa milers d'anys. La Lluïsa Cros és una investigadora palafrugellenca que ho ha estudiat i n'ha destacat l'interès geològic. Explica que les sorres les portava el Ter. En baixar el nivell de l'aigua s'assecaven i quedaven a punt perquè el vent se les endugués. En sentir-la parlar, costa d'entendre que les dunes no siguin més conegudes i que no estiguin protegides. La setmana passada el foc va cremar una part de la duna principal. Les flames van passar a molts pocs metres de l'església preromànica de Sants Romans de les Arenes o de Sidillà, construïda sobre la duna. És l'element més visible d'un petit poble abandonat a final de l'edat mitjana, potser per l'avanç de les sorres. L'església s'ha salvat del foc per molt poc. Es diria que la tramuntana va dirigir les flames perquè respectessin el símbol d'aquest paisatge únic. Però l'església de Sidillà potser no se salvarà d'una altra amenaça: l'abandó. Cinc puntals mig corcats col·locats provisionalment fa quaranta anys (sí, 40 anys) intenten aguantar el petit tros de volta que encara queda. L'altre perill són les extraccions d'àrids no controlades. S'haurien de regular per evitar que aquest indret fantàstic desaparegui. Fa pocs anys, va estar a punt de passar.

Passejar avui per les dunes de Sants Romans és caminar sobre sorra i cendra, una sensació especial en un paisatge únic que aviat es recuperarà. Semblaria que la tramuntana ens l'hagi volgut ensenyar. Aquí ho teniu, ha dit.