L'Índia

Quan el maig passat la Reserva Federal dels EUA va anunciar que reduiria la compra de bons del Tresor, els mercats van iniciar un canvi de la seva política cap a una economia amb diners més cars. La inversió en els països emergents es va reduir i, en conseqüència, les seves borses i les seves monedes es van devaluar significativament. Aquesta situació s'ha definit com la crisi dels països emergents, i ha afectat, amb diferent intensitat, països com el Brasil, Indonèsia o Tailàndia. L'Índia ha estat un pels països més severament afectats. Del maig a l'agost, la rupia es va devaluar un 14% respecte del dòlar. La reacció inicial del govern, corregida més tard, va ser limitar el moviment de capitals. Aquesta mesura va produir l'efecte contrari al desitjat: va provocar una reducció de les inversions pel temor dels inversors de no poder repatriar els dividends i, simultàniament, el segment de població amb més ingressos va optar per la compra d'or, amb la finalitat de pal·liar els efectes de la inflació i de la devaluació. La devaluació no ha ajudat a les exportacions, l'Índia no és un país eminentment exportador, ni es distingeix, com la Xina, per la producció de productes a baix cost, però ha posat tensió a una economia oberta amb un dèficit públic alt, del 10%, i ha contribuït a frenar un creixement, del 10% en els darrers anys, a escassament del 5% el 2013.

La política del Govern central ha corregit lleugerament la situació. El 2014 hi ha eleccions i, ara, és políticament difícil prendre les mesures que caldria. S'ha intentat reduir el dèficit públic, el cost dels subsidis per a les matèries bàsiques (petroli, aliments, energia) i contenir la inflació, però la rigidesa i l'anquilosament de l'administració pública continua sent un llast per a l'economia d'un país en el qual les darreres reformes van ser dutes a terme com a conseqüència de la crisi del 1991, i res, des de llavors, no ha canviat significativament. Només el 3% de la població paga impostos, la corrupció és un problema greu i arrelat, les infraestructures són obsoletes i insuficients, la burocràcia –una herència de la dominació britànica– és desproporcionadament gran i en excés complicada i burocratitzada... El país no necessita un ajust com el que s'ha fet en els darrers mesos, necessita una profunda reforma, que no és impossible com confirma la política feta a les províncies. A l'Índia n'hi ha 28, algunes, com Uttar Pradesh, amb més de 200 milions d'habitants, i on una nova generació de líders polítics, elegits democràticament, han introduït reformes que les fan créixer, unes més que d'altres, demostrant per la via dels fets que noves polítiques, en un país de velles tradicions, són possibles, i que portades a la pràctica generen riquesa. L'Índia té 1.200 milions d'habitants i 34 llengües oficials. Només el 40% de la població parla hindi, la llengua majoritària, i la diversitat del país no és menor que la de tot Europa. Entre Bihar i Guharat hi ha més diferència que entre Grècia i Suècia... com diu Ruchir Sharma en un article al Foreign Affairs.

Quan el país es va independitzar, el 1947, la multiplicitat de governs locals anteriors a la colonització, i que hi van conviure, va fer témer al nou govern de Gandhi i Nerhu que la secessió de territoris era un perill real que s'havia d'evitar. El país es va estructurar, malgrat la seva diversitat, amb dos grans partits d'àmbit estatal, el del Congrés, que ha governat quasi de manera ininterrompuda gràcies al prestigi acumulat en aconseguir la independència, i el Bharatiya Janata Party. La voluntat d'establir una política econòmica de planificació centralitzada, similar a la de l'URSS, va crear una burocràcia que regulava els més petits detalls de l'activitat econòmica i dificultava el creixement, a causa de la insuficient presència del mercat i de la competència. De fet, el país va mantenir-se amb creixements del 3% durant les dècades posteriors a la independència. Entre la igualtat i el creixement, es va optar per la igualtat, l'extrema pobresa d'una part important de la població ho justificava. Fa vint anys, fruit d'una profunda crisi econòmica, es va produir una primera liberalització econòmica a l'àmbit de les províncies. Els governs que surten de les eleccions locals són mes propers als problemes dels ciutadans, i actuen de manera decidida per resoldre qüestions concretes. Quan la província de Bihar va elegir un nou governador, Nitish Kumar, l'any 2005, els segrests de persones per raons econòmiques eren el negoci mes rendible de la província. El nou governador va reestructurar i regenerar la policia; va establir un camí ràpid per a certs delictes cap a la justícia local, i va reconstituir una seguretat que atrau inversors i indústria i converteix, una província descrita per V.S. Naipul com “el lloc a on la civilització acaba”, en la província amb més creixement econòmic, superior al 12%. Les coalicions electorals, que a escala estatal es fixaven per raons de casta, religió i costum, eren febles, i només un 25% dels governants repetien mandat. Avui, a les províncies, els electors veuen els resultats aconseguits pels càrrecs electes i els voten repetidament per allò que han fet, no pel que són o representen. Modi, el governador de Gujarat, ha desenvolupat econòmicament la província en el que es descriu com la Xina de l'Índia. La producció industrial supera el 40%, quan la mitjana del país és del 15%, però ha estat acusat de ser parcial i de governar a favor dels indis en detriment dels musulmans. Aquest fet palesa, en part, les carències d'alguns governs locals que prioritzen en excés un objectiu econòmic concret en detriment d'un govern més equilibrat i neutre per la població. El que va declarar un conegut polític, “el centre (el govern central) és un mite i les províncies són la realitat”, és parcialment cert. L'absentisme electoral és superior en les eleccions generals i més baix en les locals. Les dues realitats conviuen, malgrat que és possible que en les properes eleccions la nova classe política local entri, parcialment, a la política nacional.

Un país com l'Índia només pot ser governat per un règim federal, en el qual el govern central tingui la responsabilitat de la moneda, la coordinació de les polítiques locals i la política exterior i de defensa, deixant per a les províncies la major part de la recaptació fiscal i les polítiques econòmiques i socials. La dimensió del país fa que aquesta realitat sigui inevitable, però res no impedeix que el model mantingui la seva eficàcia en geografies més petites, sempre que les administracions actuïn coordinadament, perquè les raons de l'èxit del model no depenen de la dimensió de l'Estat, encara que la gestió centralitzada resulta inviable a partir d'un determinat nivell de població i d'extensió del territori. És una experiència que no s'ha de menystenir per raó de prejudicis.