Contra Martí i Pol

El professor d'art Joan Maria Minguet va encetar fa uns quants dies al seu blog un interessant (i polèmic) debat al voltant de la manera de presentar la cultura, de la banalització que pateix i d'aquesta lenta però inexorable pèrdua de valors que fa que res no sigui interessant ni vàlid si no va acompanyat d'una gracieta, d'un toc d'humor a càrrec d'un personatges televisiu o d'un embolcall que ho faci tot més lleuger i digerible. Minguet va rebre un grapat d'injustes garrotades, fruit precisament de l'essència mateixa del seu article. Com que cada dia estem menys acostumats a llegir amb profunditat, copsant i entenent (allò que els informes escolars anomenen comprensió lectora), tothom va agafar el rave per les fulles i es va abocar a defensar la personalització de l'exemple. Amics i enemics del personatge van defensar o atacar l'autor en funció de les seves filies o fòbies vers la persona, passant per alt que el missatge era un altre, molt més profund, seriós i preocupant. Però la superficialitat mana. Manen els missatges de colors llampants, les filosofies de 140 caràcters i la moda del moment.

Feta aquesta entradeta, anem al moll de la història. Sempre m'he mostrat força en contra d'aquest meravellós invent de la política cultural moderna de dedicar anys temàtics a escriptors. Reconec que té coses bones i que permet promoure i accedir a material que d'altra manera quedaria perdut als llimbs, però té més de lluïment dels impulsors (un any dóna per a molts actes, moltes inauguracions i moltes fotografies) que de veritable reivindicació de llarg recorregut del patrimoni cultural profund, de l'essència dels nostres autors i de la seva feina creativa. Estem vivint la cua de l'esclat Espriu i el reconeixement de la seva gran vàlua, imprescindible per a la bona marxa del país i, ves per on fins fa quatre dies costava trobar els seus llibres i molt probablement d'aquí a quatre més tornaran a ser una relíquia del passat, tal com ha succeït amb la majoria dels protagonistes dels anys temàtics anteriors, fets sempre amb aquesta idea de foc d'encenalls que es queda en l'anècdota (per molt bona que sigui) i no va al fons que, en aquest cas, és la presència dels clàssics en el nostre dia a dia.

Fa una setmana, Catalunya vibrava amb l'homenatge a Martí i Pol, tothom piulava els seus versos i es deixava amarar per l'esperit del “poeta del poble”. Curiosament també fa 10 anys que, a finals d'octubre, moria Joan Perucho, a qui el crític Harold Bloom incloïa amb honors en el seu restrictiu cànon (al costat d'Espriu, precisament). Doncs, ves per on, ni una sola referència, ni a la llista d'efemèrides de la Setmana del Llibre en Català, ni a l'agenda de cap dirigent cultural ni enlloc. I com que sembla ser que un altre dels requisits per ser un líder cultural modern és no tenir memòria ni bagatge, doncs m'atreveixo a recordar que abans de la seva entronització als altars culturals (i per evitar la crítica fàcil i l'afusellament directe, diré que Miquel Martí i Pol m'agrada, que tinc els seus llibres, que el títol de la meva primera novel·la bevia d'un dels seus versos i que fins i tot vaig compartir una vegada un dinar privat amb ell) Miquel Martí i Pol era considerat per molts dels crítics d'aquest país, amb molta mala bava i sense raó, com un poeta carrincló, massa simple per al seu nivell intel·lectual i indigne de merèixer la seva atenció en positiu.

Ara és fàcil i diria que necessari apuntar-se al cavall guanyador i resulta més gratificant penjar-se del record sempre agraït i més planer del poeta que entrar en l'univers més complex i que demana una mica d'estudi previ, de Perucho. I que consti que amb això no vull prendre partit (tot i que objectivament no es pot negar que la literatura de Perucho és una literatura molt més inclassificable, incòmoda i difícil d'analitzar que copiar un vers de Martí i Pol al final d'un discurs de cloenda), però anant al fons del tema, ens tornem a trobar amb la cultura d'aparador, amb els focs artificials que amaguen la substància i la substància és que més enllà de demanar-li al Pep Guardiola que digui que llegeix, la política de foment de la lectura no té ni bones idees ni bons resultats i que és una quimera anar a la llibreria i esperar trobar un d'aquests clàssics que arribaran a la categoria d'imprescindibles no pel seu valor literari sinó quan faci 25 anys que han tingut la desgràcia de morir-se.

Em temo que ens espera un futur negre si tota la cultura del país l'hem d'anar fent a base d'oblidar els mestres, les arrels i només hem de funcionar a cop de celebració i d'any temàtic i amb aquesta idea absurda de tenir una cosa de cada: un poeta nacional, un cuiner nacional, un any de... i rebutjar tots els altres. Sempre caiem en aquesta rucada d'exagerar, o bé és el millor que hi ha o li hem de retirar el plat de la taula. És clar que la part positiva és que, sense estar en absolut en contra del poeta de Roda de Ter, el titular que encapçala aquest article hagi fet que molta gent arribi fins al final. Si és que ja ho va dir Martí i Pol: “Tornarem a la perduda intimitat i als vells llibres de sempre...!