Un altre país

L'altre dia pensava que si hagués d'explicar al meu fill certes coses que passen en aquest país no sabria com posar-m'hi. Sort que, com que encara no té un any i mig, no podem tenir una xerrada d'aquestes característiques, però ja em vaig mentalitzant per quan arribi el dia. A la nostra generació ens havien ensenyat que ens havíem de portar bé, treballar i si ens hi esforçàvem hi podia haver una recompensa, que aquella actitud tenia premi. D'altra banda, fer el contrari et podia comportar un resultat negatiu, no sempre un càstig. Si jo ara li digués al meu fill que ha de pencar, posar-hi el coll, actuar amb els valors que li hem començat a ensenyar, pensant en el seu bé i en el de la comunitat, no pas per obtenir cap recompensa, sinó per estar bé amb ell mateix i amb el seu entorn, podria ser que em digués que sí, que d'acord, però també em podria respondre –i no m'estranyaria– que tot això està molt bé però “vols dir que cal, pare?”. Segurament aquesta actitud estaria influïda per allò que hauria vist, llegit o sentit als mitjans: diversos exemples de persones que, sense escrúpols, sabent que fan o faran mal, han robat, menyspreat, menystingut, que s'han vantat de fer-ho, que no se'n penedeixen gens i que els ha anat la mar de bé. No només això, sinó que se'ls té en una consideració i un respecte que no mereixen.

En definitiva, el món al revés. Un país d'hipocresia. Un país que aplaudeix, elogia i empara els corruptes que es passegen amb total impunitat pel carrer amb el cap ben alt i amb posat de víctima. Un país que criminalitza, critica i posa en el punt de mira els que gosen desemmascarar els que fan el joc als que els han empès fins al poder. M'escarrassaré a fer-li veure que és el món al revés, però és el món o el país que veurà. Si no és que hi fem alguna cosa. Encara depèn de nosaltres que els nostres fills visquin amb garanties una altra realitat, un altre país sense haver d'anar-se'n.