Ni independència ni terceres vies
tret de polleguera perquè qüestiona
el franquisme ideològic
L'actual procés d'independència de Catalunya (que fou provocat pel brutal cop de garlopa que el Congrés dels Diputats donà a l'Estatut el 2006 i per la sentència del TC, que l'acabà d'escapçar el 2010), s'ha internacionalitzat i n'està pendent tot Europa, però també els Estats Units, el Canadà, la Xina o Israel. En molts d'aquest llocs s'observa amb interès i fins i tot amb no dissimulada complicitat; la resta, manté un neutral i diplomàtic silenci. Espanya, malgrat formar part de la Unió Europea, manté intacte el jacobinisme excloent i la mateixa fòbia en contra Catalunya i Euskal Herria, aquella (cal no oblidar-ho) que provocà el cop d'estat contra la República, els tres anys de Gerra Civil i els 40 anys de dictadura, amb la deplorable seqüela d'haver contagiat el franquisme sociològic a la societat espanyola i als polítics, també els del PSOE que ja ha traït mil vegades la proclama del congrés de Suresnes. D'aquí que el procés els ha tret de polleguera, perquè qüestiona el franquisme ideològic que Aznar promou des de la FAES, com també la recentralitació i el control de l'Estat, que des de Madrid, amb l'aixopluc de la controvertida legalitat constitucional i el beneplàcit de la monarquia borbònica, aplica el govern Rajoy, el poder judicial, el CNI, els mitjans de comunicació i les clavegueres de l'Estat, de la Santamaría. En conseqüència, han reaccionat violentament (consonantment amb el seu ancestral tarannà), tot infligint insults i polítiques lesives per als catalans, impròpies d'un estat democràtic.
A grans trets, aquesta és la situació del procés i la raó per la qual estem lliurant aquesta mena de prova de força amb Espanya. En aquest context, les enquestes d'intenció de vot del CEO, però especialment la que va publicar el mes passat El Periódico (gens proper al sobiranisme), posen de manifest, que els catalans ens mantenim ferms en la voluntat d'esdevenir lliures. Ho posa en relleu el vot sobiranista, que tot i ser redistribuït, podria obtenir 2 escons més. També fa un toc d'atenció, als partits que pregonen polítiques que ni ells se les creuen, als que defugen definir-se, als que practiquen el joc brut i als que entre els seus dirigents mantenen fortes divergències. Exemples: el PSC de “l'ingenu” Pere Navarro i el seu federalisme, que ni el PSOE ni els seus barons hi han cregut mai; podria fer-los perdre de 4 a 6 escons; l'ambigüitat de Joan Herrera i Dolors Camats, al no definir a què juguen, fa perdre a ICV l'oportunitat d'esgarrapar vots al PSC, cosa que els deixaria on són o amb 1 o 2 escons més; el PP de la Camacho, pel joc brut que practica ella i els seus coreligionaris, perdria de 5 a 6 escons; a CiU, les divergències del Duran i d'altres dirigents, desestabilitzen la credibilitat del govern i del president Mas, cosa que els podria fer perdre de 18 a 19 escons.
L'enquesta dóna també dues opinions prou interessants: que CDC, sense Unió, del cada cop més discutit Duran, guanyaria les eleccions; i que un PSC desvinculat del PSOE i fent, només, polítiques per a Catalunya, recuperaria la credibilitat i els vots perduts. No obstant, l'interès particular dels partits, prioritari al dels ciutadans, els incapacita a sintonitzar amb el que reclama la societat, la qual cosa beneficia ERC (36-38) i també la CUP (5-6), especialment perquè en tot moment centren les seves propostes en allò que interessa als ciutadans, de forma nítida i sense subterfugis ni ambigüitats. Seria aconsellable, donat que estem a les portes del 2014 i en els moments més decisius del procés, que el president Mas resolgués o trenqués amb les contínues desavinences amb Duran, i formés un govern, políticament i professionalment competent, sense veure's compromès pels díscols d'Unió, ni que ERC n'hagi de formar part necessàriament, ja que al capdavall el que més importa és garantir la consulta el 2014 i que sigui abans la d'Escòcia, per així aconseguir que el procés ens porti Catalunya a esdevenir nou estat.