La presó tot ho arregla
Hi ha altres règims però són en aquest. Ara sembla increïble però va haver-hi un temps que Espanya rebia lloances per la transició a la democràcia. Des d'un autoritarisme que havia estat aliat de les potències de l'eix, i també per la resolució d'uns conflictes territorials que venien de molt lluny amb l'anomenat estat de les autonomies. Tot anava bé mentre semblava que, fent les coses a la manera dels europeus de veritat, només podríem anar a més.
Quan el progrés social i la prosperitat econòmica han desaparegut de l'horitzó col·lectiu i de les esperances individuals, tornen els usos i el llenguatge que en el fons no se n'havien anat mai, només havien quedat dissimulats rere els compliments obligats en dies de festa. L'Espanya modèlica es converteix en un model de pig –aquests estats de l'Europa mediterrània, que no saben treballar, gasten el que no tenen, només parlen de drets i no de deures, i han passat del feudalisme a un capitalisme de botí i saqueig–, i la manca de finesa que Andreotti sempre va lamentar esclata en declaracions abruptes i manipulacions grolleres. En això destaca, i quant que li agrada, el president Aznar, que amenaça de tancar a la presó qui prepari una il·legal consulta als ciutadans, com si es pogués afrontar el vell problema de la invertebració d'Espanya amb la simplicitat reglamentària amb què s'expedienta un funcionari culpable de falta greu.
Des de la fe catalana en el progrés inexorable que semblava prometre la transició, es percep com un “llenguatge antic, passat de moda i tronat” –superat, haurien dit els marxistes d'antany–; no ens cap al cap que mentre aquí encara tothom es vol posar la medalla a la tolerància i a la permissivitat, allà tothom es disposi a competir en severitat i rigidesa. El reconeixement de la realitat nacional de Catalunya mai no ha format part de l'ordenament jurídic ni del programa de cap partit espanyol –el que ho contemplés seria qualificat d'antiespanyol–, i ningú no va creure que es podia anar més enllà de tolerar als perifèrics algunes efusions sentimentals en temps de vaques grasses. Encara ara, hi ha catalans que pensen que aquest reconeixement arribarà, com un fruit madur cau de l'arbre, gràcies al desenvolupament democràtic d'una Espanya civilitzada i europea –per això van creure el Zapatero quan prometia acceptar l'Estatut que…–, però aquesta funciona amb la lògica de tots els estats, la primera premissa de la qual és: al dissident, la legalitat vigent.
