Tot pot guanyar-se
El canvi en l'orientació del PSC respecte al dret a decidir està condemnat a tenir un pes en l'agenda sobiranista. Veiem com un partit amb la importància històrica del PSC es desmarca clarament del dret a decidir, almenys si aquest no es formula segons els seus propis principis. Consulta legal i acordada, negociada, doncs, amb el govern de Madrid, tot conforme al paral·lelisme amb el cas d'Escòcia: aquest és el requisit del PSC per sumar-se d'una manera indoblegable al dret a decidir. El nostre Parlament, però, té una altra agenda damunt la taula, en la qual el PSC ja ha deixat ben clar que no pensa participar: en primer lloc, una petició al Congrés dels Diputats de la competència per poder convocar el referèndum –el febrer del 2014– i la nova llei catalana de consultes, d'imminent aprovació.
L'estratègia del PSC és clara: l'Estat espanyol té la clau de la legalitat, i és amb aquesta amb què s'ha d'estar, peti qui peti, encara que es rebentin des de dins les dobles sentimentalitats nacionals que fins a dia d'avui han marcat el ritme ideològic d'aquest partit polític que ha estat decisiu per al catalanisme. El PSC no tindrà més remei que escenificar una ruptura que serà dolorosa, i que passarà una seriosa factura electoral, ja anunciada en multitud d'enquestes.
En el fons el debat és intel·lectual, més que polític. El PSC voldria un referèndum sobre la independència, més que per a la independència. Les maniobres de Convergència i Esquerra Republicana, però, li fan sospitar el contrari: les estructures d'estat ja s'estan construint abans d'haver consultat clarament la ciutadania. I tot això és cert; però de la mateixa manera que el PSC no amaga les seves cartes –votaria que no a una eventual consulta–, el partit del govern català i el seu soci principal es manifesten clarament a favor del sí, i ja preparen –és la seva feina– l'escenari per l'endemà d'una resposta afirmativa a l'estat propi, que es perfila cada dia amb més claredat a tots els horitzons.
El PSC és esclau –com el PP i Ciutadans– d'una concepció molt antiga de la catalanitat i de l'espanyolitat. El catalanisme pot ser un vector indoblegable d'aquesta formació, però si l'espanyolisme pretén imposar-se amb una força superior arribarà el moment de prendre partit. Aquesta és la lliçó de la trajectòria de Gaziel, ara present de nou gràcies a una edició d'un plegat dels seus articles dels anys trenta. A Tot s'ha perdut (RBA), el mestre guixolenc aposta clarament per allò que avui coneixem per “la tercera via”, el componiment entre Catalunya i Espanya, resolt en un federalisme il·lustrat, moderat i pactista.
El que ell mordaçment anomena “catalanisme radical” –el sobiranisme o projecte per a l'estat propi–, li sembla una aberració impossible, governada, a més, de manera intel·lectualment feble pels seus companys polítics i escriptors. Gaziel –a través d'aquelles formes polides, elegants i sonores, un punt pomposes, sempre perspicaces, que l'han fet perdurable– contribueix tanmateix a perpetuar un plegat d'imatges i idees fonamentalment essencialistes, que acaben fent de les entitats “Catalunya”, “Espanya”, “França”, etcètera, un conjunt d'ens fixos, una gàbia d'atributs o tòpics sobre la qualitat intel·lectual dels pobles –els esperits, els tarannàs–, de les elits o de les úniques solucions possibles al debat polític que a dia d'avui sonen més aviat guinyolesques.
Gaziel defineix i capta essències i acaba fent esclau a cadascú d'una imatge i d'un destí, sense tenir en compte ni la llibertat democràtica i la tan il·lustrada perfectibilitat de totes les coses. Ni Espanya està condemnada a la tragèdia ni Catalunya a la ironia prudent. El Gaziel dels anys cinquanta del segle XX ja es refeia del seu somni regeneracionista; el nostre autor cau en l'esperit fatal que ell mateix havia denunciat abans com un dels atributs de l'espanyolisme recalcitrant. Resignar-se a la tragèdia o a la inviabilitat d'una Espanya sense Catalunya o d'una Catalunya sense Espanya, no deixa de ser profundament fatalista, doncs, precisament quan s'acaba de denunciar aquest fatalisme com un dels atributs més allunyats del nostre projecte polític i moral.
No hi ha cap fatalisme perquè hi ha llibertat: podem ser plenament conscients de les dinàmiques de la nostra història, per refinar-les i superar-les. Gaziel mateix se'n va adonar, de tot això, encara que acabava dient que el plet entre els nostres pobles “no té remei”. Ara sabem que no és així: la democràcia és la solució a tots els problemes polítics, combinada amb un respecte escrupolós per les llibertats i una imparcialitat total davant de les afiliacions sentimentals que puguin mantenir els ciutadans.
El problema del PSC és que davant d'aquest discurs no pot fer com si sentís ploure i repetir la cançó enfadosa del respecte a la legalitat constitucional. L'apel·lació a la democràcia i a les llibertats és primària, i es farà difícil no perdre la centralitat i avançar cap a l'extremisme amb un discurs que en el fons apel·la a essències immutables i a covardies impròpies d'una democràcia madura.
Els contes de fades sobre ADN socials o espirituals llasten molt la capacitat per veure'ns a nosaltres mateixos com un poble lliure i obert, no llastrat per cap inèrcia ni per cap tara de caràcter. Els periodistes i els polítics que continuen pensant així cada dia que passa acabaran trobant-se més desplaçats cap a la marginalitat o la fotesa. Precisament perquè s'ha decidit dir “Prou” s'ha començat a pensar d'una altra manera: s'està fent un pas cap a una democràcia més plena, que ha de començar amb un estat propi al servei dels autèntics interessos del país.
