Quatre gats i prou?

“El PSC abandona el bloc catalanista i s'alinea amb PP i Ciutadans”, vet aquí la notícia. La realitat: no hi ha consens catalanista sobre la conveniència de dur al Congrés dels Diputats la proposta de delegació a la Generalitat de la competència estatal sobre consultes, almenys mentre no hagi avançat l'aproximació entre els dos governs. El PSC considera que aquesta precipitació forma part de l'estratègia independentista de cremar etapes amb fracassos que retroalimentin l'independentisme. Té raó, però només en part, no en va l'anada a Madrid es fa indestriable, per a la ciutadania, de l'exigència de legalitat i de pacte estatal reiterats pel PSC. És per això que aquesta actuació li està resultant una enorme derrota tàctica, situant-lo com a paradoxal culpable del fracàs d'una operació programada per fracassar.

Com pot ser que la direcció del PSC sigui tan maldestra? Com pot, a aquestes altures, limitar-se a dir no, sense oposar-hi una proposta alternativa i en positiu, disposant-se a ser el dolent de la pel·lícula? Els “crítics” del PSC li oferien una sortida: amb l'oposició a precipitar un no del Congrés dels Diputats (darrere del qual es poguessin atrinxerar la supèrbia d'Aznar i la mandra de Rajoy), promoure que el tema es dugués a la comissió Estat-Generalitat, que és, en definitiva, el marc instituït de la relació entre governs. La direcció del PSC, però, va refusar-ho de pla. Per què? És potser que la seva posició respon a algun trumfo secret, que ha d'emergir sobtadament, com el conill del barret, i que ha de reportar grans beneficis a Catalunya? O és quelcom molt menys meritori, que explicaria la rara ovació rebuda a Madrid per Pere Navarro?

En qualsevol cas, el gir del PSC sembla més estratègic que no pas tàctic. Si fos així, seria especialment greu i sense precedents. Equivaldria a un gir respecte de la pròpia naturalesa del PSC: la seva recuperació no es xifraria en el conjunt de l'espai socialista, avui a la diàspora, sinó tan sols en una de les seves diverses franges, la que és susceptible de respondre a una futura represa del PSOE. Així, el PSC estaria renunciant a la seva raó de ser: reunir tots els socialistes de Catalunya. Res a veure amb la coalició Socialistes de Catalunya, que, guanyadora de les eleccions de 1977, va fer inexcusable el retorn de la Generalitat exiliada i del seu president. Res a veure amb el partit que s'enorgullia de ser, en la seva composició interna i electoral, el fidel reflex de la Catalunya popular, en la seva diversitat, i que va erigir-se en garantia de la unitat civil del nostre poble. Res a veure amb l'opció que va encapçalar la gran transformació de les ciutats i viles de Catalunya, culminada amb el Jocs Olímpics de 1992. Res a veure amb el partit que va accedir a la presidència de la Generalitat, encapçalant el govern d'Entesa.

Seríem davant d'una renúncia que molts no podríem suportar: la renúncia a la pròpia identitat del socialisme català, a la seva trajectòria. Amb quin dret es produiria? Amb el dret emanat d'una votació orgànica, en un PSC camí d'esdevenir residual? D'una votació que fa abstracció de l'ample i divers espai socialista? I és que quatre gats malcarats poden generar una majoria absoluta de tres gats, mentre la interminable multitud dels seus vells amics i col·legues miolen dispersos per carrerons i teulades, decebuts o expulsats. El PSC va sorgir de la difícil i laboriosa unitat de tots els socialistes de Catalunya i va ser un partit plural, basat en la construcció permanent del consens entre totes les seves parts. Hi havia prou coratge i generositat. Aquest va ser el secret de la seva llarga i fecunda existència. L'actual direcció hi ha renunciat definitivament? Si fos així, caldria convenir que ha renunciat al PSC.