Sidillà

Sant Romà de Sidillà és un poble medieval sepultat sota la sorra. Encara avui queda dissimulat com un espectre gràcies al bosc de pins i alzines que s'alça entre Foixà i Colomers (zona del Baix Empordà) i gràcies (és un dir) a l'oblit i a la negligència de les diverses administracions que haurien de tenir cura de mantenir el patrimoni històric. Sidillà donaria per a una novel·la històrica amb volutes de realisme màgic filtrat per la mà esquerra d'un escriptor com Jesús Moncada o per la carnalitat espiritual d'en Joan-Lluís Lluís d'El dia de l'ós. És un poble que va ser abandonat entre els segles XIII i XI, molt probablement perquè la pesta va matar els seus habitants, o, com sostenen altres experts, per l'avanç de les dunes de sorra, o perquè el comte d'Empúries va desviar el curs del riu Ter. Sigui com sigui aquest poble va quedar enterrat sota l'arena fins que pels volts del 1970 un grup de Schliemanns casuals, que extreien àrids a la zona, el va desenterrar en part, fent aflorar una església preromànica, cases adjacents, mostres de ceràmica romànica, visigòtica i medieval, i també permetent induir que sota aquest poblat hi pot haver altres poblats.

“Sant Romà de Sidillà dribla el foc i Cultura li gira l'esquena”, era el títol amb què el sempre acerat periodista Joan Puntí dilluns passat iniciava la seva crònica en aquest diari. Cert: el que el foc de Vilopriu no va arrasar la setmana passada, ho arrasarà l'aquiescent desídia de l'administració, que acaba de denegar la protecció d'aquest patrimoni com a monument historicoartístic. El poder és pragmàtica ferotge. Tota la resta és literatura. Antoni Puigverd evoca Sidillà en un poema que barreja prosa i vers: “Només uns murs romànics, vacil·lants, enmig de sorra i pinassa. Llostreja. Espessos cortinatges funerals tanquen el bosc i guarden l'escalfor. Segles endins, les pedres, com els ossos.” El segell editorial Edicions Sidillà, fundat per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, rescata el seu nom. Avui Sidillà expressa dos drames contemporanis. U: la sorra i la malesa de la vegetació salvatge conserven la memòria històrica millor que no pas algunes persones. Dos: si un patrimoni no és susceptible d'erigir-se en marca d'un localisme inflat sotmès a la mercadotècnia del turisme adotzenat, està dat i beneït. A Sidillà, que mereixeria ser una de les ciutats invisibles d'Italo Calvino, s'hi arriba a través de la sorpresa, entre llums delicades i murs fràgils com el nostre desig d'exhumar-la.