El túnel

Sembla que ara que polítics i economistes diuen que estem sortint de la crisi, coincideixen també a explicar que la nostra economia –ben entès: no la de vostès, la meva o la de cadascun d'ells, sinó la nostra– comença a veure la llum perquè està sortint del túnel. En aquest túnel cap de nosaltres no sap ben bé quan hi va entrar allò que tampoc no sap del cert en quin moment ha estat nostre. Només sabem que, un cop a dins, tot de gent va començar a recordar-nos que ja ens avisaven de feia temps. Que no els haguéssim sentit va resultar que era també culpa nostra perquè, tal com em deia de petit la meva àvia, si nosaltres no vigilem per allò que és nostre, acabarà que en vindran uns que no són com nosaltres i que ens ho prendran. Però, com ja suposo que tots vostès, jo tampoc no he vist encara la llum ara que sembla que allò tan nostre està sortint del túnel. De fet, tampoc no els sabria dir on és aquest túnel, ni per què és tan nostre el que hi havia a dins.

Només sé que, com quasi tothom, jo també quasi sempre que he entrat en un túnel ha estat perquè abans havia entrat en un tren o en un cotxe i perquè el tren o el cotxe havien arribat a un punt on algú havia decidit que la solució més còmoda per passar-hi era construir un túnel. Que ara recordi, als únics túnels on he entrat lliurement han estat als del rentat de cotxes i als del tren de la bruixa on em duien les meves filles per Fires. Als altres, generalment hi he entrat perquè la carretera o l'autopista o el tren hi passaven. Què hi puc fer si jo també sóc només un usuari d'allò que uns altres han ideat, decidit, fet construir i inaugurat? Sé que són una mica meus perquè ho diuen. Però d'aquí a saber per què és meu, per què allò que és nostre va entrar fa temps en un túnel i per què n'està sortint justament ara, hi ha molt de tros. Només sé que ha costat molt que veiés la llum. I és que tots plegats podem ser amos de moltes coses, però eh que sí, Pere Navarro, que n'acabem decidint més aviat poques?