Un referèndum mai pot ser il·legal
Els partidaris de la celebració d'un referèndum sobre la independència de Catalunya no haurien de perdre el debat semàntic. Als catalans potser els perd l'estètica per caràcter, però també perden per un excés de condescendència els debats terminològics que se'ls plantegen. No són qüestions menors. Ja va passar amb la falsa dicotomia entre constitucionalistes i nacionalistes, com si no hi hagués un nacionalisme espanyol o ser nacionalista català o basc fos incompatible amb la Constitució.
Ara que les posicions es van definint i polaritzant entre els qui votarien sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya i els que hi votarien no, sorgeix la necessitat d'anomenar un i altre bàndols i la nomenclatura més exacta sembla ser la d'independentistes i unionistes, perquè si els uns volen la independència de Catalunya, els altres defensen la unió de Catalunya amb Espanya; trobo que és una definició més precisa que no pas la d'espanyolistes botiflers enfront de catalanistes, que també explicaria la cosa. Però als unionistes no els agrada aquest qualificatiu perquè el consideren pejoratiu; això sí, ells no dubten a parlar de separatistes, secessionistes i d'altres penjaments menys amables i injustos i totalment fora de lloc.
No obstant, més subtil i determinant em sembla acceptar l'argument del referèndum il·legal a què apel·la l'unionisme. És una fal·làcia. Primer, perquè un referèndum mai pot ser il·legal en una democràcia, ja que consultar la població per dirimir les raons que hi sorgeixen n'és la seva essència. I, finalment, perquè és mentida: hi ha cinc vies, almenys, per poder celebrar el referèndum sense vulnerar l'ordenament jurídic espanyol. Que, si calgués, ja dic que s'hauria de forçar o trencar, com s'ha fet tantes vegades, perquè en una democràcia els conflictes es resolen a les urnes, des de la voluntat de la majoria i el respecte a la minoria.
Sembla mentida que l'unionisme apel·li a la il·legalitat del referèndum i no li caigui la cara de vergonya. Ben clara va ser la diputada del Partit Laborista escocès Patricia Ferguson, partidària del no a la independència d'Escòcia, que aquesta setmana ha comparegut amb el diputat del Partit Nacionalista Escocès Stewart Maxwell per explicar el procés escocès a la Comissió del Dret a Decidir del Parlament. Ferguson va afirmar que “el Regne Unit va pactar el referèndum sobre la independència d'Escòcia per la vergonya que li suposaria negar el sentiment dels escocesos” i que, en cas que Londres no s'hi hagués avingut, el referèndum s'hauria convocat i celebrat igualment perquè el seu partit, tot i no ser-ne partidari, hi hauria col·laborat en compliment del mandat democràtic sorgit de les eleccions. És tan obvi i lògic, que causa una pena enorme haver de rebre lliçons de primària democràtica. Es comprèn que hi hagi partits contraris a l'autodeterminació, com és el cas dels laboristes escocesos, i que, no obstant, l'acceptin i hi juguin en constatar que hi ha una majoria social partidària d'exercir-la. El que és grotesc és voler-la per no exercir-la i fer mans i mànigues per impedir-la amb tota mena d'excuses i equilibris dialèctics, que és la posició dels socialistes catalans, per exemple.
Entenc que en una democràcia no hi pot haver referèndums il·legals per un principi elemental. Al contrari, el que hauria de ser considerat il·legal i que hauria de dur dirigents a l'ostracisme és impedir que els ciutadans dirimeixin les diferències a través del vot lliure i democràtic. I, en canvi, resulta que a Espanya el que mana és la raó del qui té la força com a principal argument i pot fer ballar les lleis i els seus intèrprets amb la música que més li plau i convé i enviar a l'Uruguai un president escollit democràticament que malda per complir el mandat adquirit a les urnes i que ha estat reblat amb una manifestació inequívoca de què vol la majoria de catalans: deixar-se de discussions estúpides i enquestes inútils i anar a les urnes per decidir si Catalunya se separa d'Espanya o bé s'hi manté unida.
