L'ingenu

Escriu el professor Francesc de Carreras sobre la ingenuïtat. En el seu article “CiU en males companyies” (La Vanguardia del 20 de novembre), a banda de dir que l'onada independentista amaina i que Mas comença a buscar “altres sortides”, afirma que els convergents “van pujar al carro d'una onada d'una forma irresponsable i ingènua”. M'ha encuriosit el terme: el president Pujol ja em va dir un dia que tinc una “sana ingenuïtat”, i des d'aleshores que m'intriga el concepte. També m'ho va dir el membre únic del gloriós moviment deucentista. Però l'important aquí no és el que se'm digui a mi, sinó saber si el moviment sobiranista toca o no de peus a terra. Si té prou en compte la realitat tossuda i complexa. És una pregunta important. Posem-nos realistes: fora de les manifestacions, arriba l'hora de la política i, per tant, dels partits. I, per tant, dels interessos electorals. No siguem ingenus, oi? Suposem que tot depèn dels interessos dels partits.

Comencem pel PP: Mariano Rajoy vol deixar passar el temps i no provocar gaire en aquest tema, confiant que es rebaixi tot sol. A més, mentrestant el debat distreu els ciutadans de les retallades i la crisi. Interès electoral aturant la qüestió? Zero. Acusacions d'inacció? Ja actuarà quan arribin les resolucions oficials, té eines legals per fer-ho. El cas és que, en termes electorals, el tema li continua interessant. I si no es resol mai, millor: de fet, a la majoria d'espanyols no els interessa resoldre'l ni amb encaix negociat ni amb consulta. El PSOE: com que el tema dóna aire al PP, té més interès a frenar-lo ràpidament (sigui amb ficcions federalistes, sigui amb promeses de reforma constitucional). S'hi sent desdibuixat, així com el PSC, que ha optat per una honesta covardia. Al PSOE li interessava la Catalunya del tripartit per governar Espanya, no pas per resoldre cap encaix: i ara els vots de Catalunya li interessen més aviat poc per la suprema causa de la conquesta de La Moncloa. Ens veu massa immersos en un debat espinós i que supera les discussions esquerra-dreta. Per això ha acabat abandonant l'aposta pel dret a decidir. Andalusia mana. I l'interès electoral de CiU? Alguns, com Francesc de Carreras, diuen que li interessa no perdre vot “tebi” (o “moderat”); d'altres, que no li interessa perdre el pols de l'onada sobiranista. A CiU saben que aquesta onada no és de fa un any ni de dos, sinó un moviment acumulat durant dècades. Interès de país a banda, que hi és, el cru interès electoral indica la necessitat de liderar políticament el procés. Dit d'una altra manera, salvar algun vot “tebi” no compensa el preu de fer marxa enrere o anar a remolc. La qual cosa lliga amb l'interès electoral d'ERC, que amb aquest debat podria deixar de créixer, només, el dia en què CiU refermés d'una manera indiscutible el seu lideratge i la seva determinació amb el procés. Tot plegat, viable i probable.

I els misteriosos “poders estrangers” que esmenta Francesc de Carreras? Ho veurem si el conflicte realment s'acaba plantejant, cosa que no ha succeït encara d'una manera formal: és a dir, amb consulta o amb eleccions plebiscitàries. Ingenus, els escocesos? Ho veurem també. Pot ser pitjor no voler veure que hi ha processos irreversibles. Jo he mirat ingenu al diccionari de l'IEC, és clar, i saben què? Que la primera accepció del terme és “nat lliure”. Sí: resulta que, a Roma, els ingenus eren els fills nascuts lliures de pares que havien estat esclaus. Quines coses, eh, professor!?