Opinió

Un senyor de Cadis

Sobre Catalunya té el mateix
dret a decidir i opinar un senyor
de Cardiff que un senyor de Cadis

El filòsof i escriptor espanyol Fernando Savater defensa en una entrevista recent que “el derecho a decidir es irrenunciable en democracia, pero nadie puede decidir quién tiene derecho a decidir y quién no. ¿Hay que votar? Bien, votemos, pero hagámoslo todos los concernidos, no sólo algunos. Derecho a decidir sí, pero para todos”. I afegeix que: “Sobre Catalunya tiene el mismo derecho a opinar y decidir un señor de Cádiz que otro que vive en Badalona”.

El primer comentari que caldria fer després de llegir les paraules de Savater és d'agraïment. Acostumats com estem simplement al “no” com a resposta o, per tota explicació, al “no perquè no”, sentir algú que raoni, malgrat que no en compartim els raonaments, ens obre la possibilitat de pensar que el diàleg encara és possible. A Espanya no tot és tercermundisme i corró, sinó que hi ha un pòsit intel·lectual, potser més tolerant que respectuós, potser més superb que generós, però suposadament civilitzat. I l'hem de saber, voler i poder aprofitar.

Quan Savater diu que “el dret a decidir és irrenunciable en democràcia” està dient el mateix que diem una majoria àmplia dels catalans; per tant, ens situem en un mateix punt de partida. Quan, a continuació, Savater introdueix una adversativa i diu “però ningú no pot decidir qui té dret a decidir i qui no” tampoc no està negant el que diem una majoria àmplia dels catalans. Justament perquè “ningú no pot decidir qui té dret a decidir”: Espanya no pot decidir que Catalunya no té dret a decidir. De la mateixa manera que Catalunya no pot decidir que Espanya no té dret a decidir. És a dir, que fins aquí anem avançant en el diàleg. Fins i tot en la conclusió següent: “Cal votar? Bé, votem.”

L'escull que queda per negociar té a veure amb una nova adversativa de Savater: “Bé, votem, però fem-ho tots els afectats, no només alguns. Dret a decidir, sí, però per a tothom.” Aquí és on Savater i una majoria àmplia dels catalans no coincidim. Per Savater, el marc mental és Espanya, que, segons ell, inclou a “tots” i a “tothom”. Per al marc mental de Savater, Catalunya i els catalans només som “alguns”. A mi em sembla que el marc mental de Savater és hegemònic en el conjunt de l'Estat espanyol, alhora que, sobretot, és un sentiment patriòtic sistèmic. Per això els és tan complicat desfer-se'n.

Es podria objectar que el marc mental (Catalunya) d'una àmplia majoria dels catalans també té a veure amb un (altre) sentiment patriòtic sistèmic. I també ens és complicat de desfer-nos-en. Potser és cert, però el marc mental català mai no ha s'ha autodefinit com a principi i fi absolut de totes les coses. El nostre marc mental mai no ha pretès incloure els “tots” i el “tothom” dels altres, com una unitat de destinació universal. Arribats en aquest punt, és quan hauríem de preguntar-li al senyor Savater per què, seguint el seu mateix raonament, no contempla el marc mental europeu. Canviï Espanya per Europa. La qüestió de la independència de Catalunya afecta tots els europeus. Bé, votem, però tots els europeus, no només els espanyols. Dret a decidir, sí, però per a tots els europeus, no només per als espanyols. Sobre Catalunya té el mateix dret a decidir i opinar un senyor de Cardiff que un senyor de Cadis. La voluntat de resoldre el conflicte té a veure amb el descobriment que facin el senyor Savater i els seus compatriotes sobre el fet que desplaçar l'àmbit del referèndum sobre la independència de Catalunya a Europa és igual d'extravagant (o de sensat) i és igual d'arbitrari (o d'objectiu) que desplaçar-lo a Espanya. Si bé mai l'Estat espanyol ha confiat els seus referèndums a un àmbit superior.

El desllorigador del marc mental és la clau per resoldre el conflicte. No és un tema d'ara, sinó que ha existit sempre, també des de l'inici de l'etapa democràtica moderna. Només cal recordar que els anys 1979 i 2006, amb motiu dels dos referèndums de l'Estatut, les preguntes (idèntiques amb 25 anys de diferència) que es van formular, preceptivament en espanyol i en català, no eren simples traduccions. La pregunta en català era: “Aproveu el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya?” La pregunta en espanyol era: “¿Aprueba el proyecto de Estatuto de Autonomía para Cataluña?” Fixeu-vos en el de i en el para. La preposició de significa “possessió” o “pertinença”; la preposició en espanyol para té el sentit d'“entregar a” o bé d'“obsequiar a”... Vaja, que sense la gentilesa d'un senyor de Cadis no en tindríem ni per començar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.