D'acords de pau, l'infern n'és ple
A B.H. Obama li van donar el premi Nobel de la Pau el 2009, tot just nou mesos després d'accedir a la presidència, no pel que havia fet, sinó pel que deia que volia fer; literalment: per la seva visió i els seus esforços en la perspectiva d'un món sense armes nuclears —assentat aquest precedent, també podrien donar el Nobel de Literatura a qualsevol que tingui ganes d'escriure una gran novel·la—. Quan hom és responsable de gestionar una gran quantitat de conflictes, inherents a la posició dels Estats Units en el món, però resulta que s'ha compromès a donar en cada cas una oportunitat a la pau, passen coses com les que s'han vist aquests anys, per exemple que es bat en retirada a l'Orient Mitjà, assumint el risc de deixar caure els aliats i estimular els enemics. L'acord amb l'Iran signat el cap de setmana passat s'ha comparat justament amb l'acord de Munic del 1938, amb què les democràcies europees acataven la política expansionista de l'Alemanya nazi; Churchill va resumir el seu significat amb la famosa frase: “Us van donar a triar entre el deshonor i la guerra, vau triar el deshonor i tindreu la guerra.” Ara l'Iran ha aconseguit la legitimació diplomàtica per continuar enriquint urani, passant per alt, dit sigui de passada, unes quantes resolucions de les Nacions Unides en sentit contrari —sense que aquí ningú no hagi sortit al balcó a repicar cassoles, perquè en això de les resolucions també hi ha classes—; un enriquiment que ens hem de creure que té fins estrictament civils i no pas militars, fent veure que no sabem que és molt fàcil passar dels uns als altres. El primer ministre d'Israel no para de recordar que portar l'urani natural a un 5% d'enriquiment, que és el que l'acord permet fer a l'Iran, és una etapa decisiva en el camí d'obtenir la bomba atòmica, perquè llavors només en unes quantes setmanes pot obtenir urani del 90%, és a dir, convertir-se en una potència nuclear. Fins i tot en el cas que l'Iran hagi jugat honestament, hipòtesi més que dubtosa, aquest és un mal acord; però afegim-hi la possible existència de programes nuclears clandestins amb fins militars. El primer ministre britànic Chamberlain en tornar de Munic va dir que havien inaugurat una nova era de pau, ara Obama somia una reconciliació entre Amèrica i Pèrsia basada en la confiança unilateral. Un cop més es demostrarà que amb els qui mal dissimulen les ambicions bèl·liques, només es pot signar una molt breu i inestable simulació de pau.
