Una Catalunya més alemanya

Cada cop que obro la secció d'internacional del diari tinc un petit atac d'enveja llegint les cròniques sobre la negociació de l'acord de govern a Alemanya. Les eleccions que va guanyar la senyora Merkel amb una majoria quasi absoluta, un quasi que l'obliga a pactar per anar més sobre segur, van ser el 22 de setembre. Fa dos mesos i sis dies. Des d'aleshores, la seva formació ha començat a mirar de fer tractes ara amb els socialdemòcrates, ara amb els Verds, ara un altre cop amb els socialdemòcrates i així anar fent. Fa dos mesos i sis dies que van fent i el país, naturalment, segueix amb interès i amb una certa polèmica l'operació, però sense escarafalls excessius. No em vull ni imaginar què passaria a Catalunya si els nostres electes fes dos mesos i sis dies que intentessin formar govern. Polítics, premsa, societat civil i incivil ja ens hauríem dit el nom del porc els uns als altres, buidat els ulls entre tots i l'histerisme seria l'estat d'ànim dominant. Exagero? Mireu només el nostre petit laboratori nacional, el Barça: primer a la lliga, primer a la Champions, perd un partit i és un drama. Mireu la nostra realitat i constateu l'ansietat que genera no tenir la pregunta i la data més importants de la nostra Història recent. Ara que hem d'anar amb peus de plom, ens vénen les urgències. En aquesta Catalunya amb tendència a la inestabilitat politicoemocional potser caldria aprendre una mica més dels països on valors com ara la paciència i actituds com ara l'aplom els permeten racionalitzar dificultats convertint-les en gestió de la complexitat. Els alemanys, entre altres, no són pas millors, però gestionen més bé com ser bons.