El ressentiment

Entre les dues guerres mundials, Max Scheller va escriure un llibre que va fer forrolla. El ressentiment a la moral. Ben debatut, el cas es juga entre el ressentiment per algú que ens ha fet mal de debò i aquell final del parenostre que no aflaca. No aflaca mentre el resem de cor, diem Pare a Déu, el posem en els cels i la seva voluntat a la terra, li demanem el pa de cada dia i de l'eternitat i tot llisca fins que et ve la patacada.

Perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors.

M'hi torno, hi ha una regla de conducta a la pròpia vida que surt del ressentiment i una altra que surt del perdó. Sortint del perdó moltes vegades aquest és atorgat amb una mena de mentida que fa tant de mal com no perdonar, vull dir que el qui perdona s'està dient que no és pecador i miserable com aquell a qui ha de perdonar sinó que és innocent, maco, generós i olímpic com un déu grec. Perdonar demana sobretot que et confessis un carbassot capaç de fer la mateixa carallotada que perdones. No és de sant a pecador el perdó, és de tu a tu i recordo haver sentit dir a l'Espriu en la intimitat que tots portem merda a l'espardenya.

La primera condició del perdó, deia, és que no et posis tirabuixons de santa persona, és difícil perquè qualsevol trinquelis se sent el rei del petroli, però en el fons és possible i perdonant posat a baix de tot se t'esborren les ínfules i dorms tranquil.

El mal és un altre, no cal que et trenquin una cama per fer-te mal, potser el dolor més gros que pots passar és sentir-te traït pels amics, els perdones, els entens, els compadeixes i et compadeixes, però sense voler i de tant en tant et trobes amb una fiblada que no t'esperes, involuntària, no buscada, però present quan et sembla que, gràcies a Déu, ja no hi penses més, al primer revolt que fas t'hi claves de corcoll. T'han fet mal i no tens res a fer-hi, la punyida no et deixa.

Si has de viure amb la punyida, lloat sia Déu, però el perdó ens fa semblants a Ell com res més.

Déu hi ajut.