Cagant-la

La incorporació de la Moreneta al mostrari de caganers ha provocat xivarri a les xarxes socials, indignació a la Conferència Episcopal i febre de querelles a l'organització E-Cristians i, encara que cap de les tres coses no ens han d'amoïnar gens, és de bon aprofitar l'ocasió de rumiar una mica al voltant de dues tradicions tan nostrades: la de rendir culte a la Mare de Déu de Montserrat i la de decorar els pessebres amb la figura icònica que ens ensenya el cul. La primera forma part de les creences religioses de les persones i aquest és un territori íntim i sagrat que cal respectar. Però farien bé, els bisbes, que ara s'escandalitzen per la suposada manca de respecte envers la verge, de tenir en compte que als africans mai els ha fet cap gràcia que els anomenem morenos i que, per tant, adjudicant la diminutiva adjectivació a la verge potser també es fereixen susceptibilitats que ningú –tampoc la jerarquia catòlica– s'ha preocupat mai d'evitar.

Anem, però, a la qüestió principal: la figura que l'empresa Caganer.com de Torroella de Montgrí exhibeix entre les novetats d'enguany i que ha portat alegria als col·leccionistes i mala maror als que se l'agafen amb paper de fumar. D'entrada, afegir al llenguatge periodístic la representació de la verge ajupida i amb les natges descobertes planteja un dilema que –admetem-ho– aquest diari potser no ha resolt del tot bé. Des dels inicis d'aquest costum nadalenc, el gènere masculí es va apoderar de l'univers dels caganers, però, tenint en compte que tampoc és la primera vegada que s'immortalitza una dona anant de ventre, l'ortodòxia de la tradició hauria d'eixamplar vores i permetre que finalment anomenéssim les coses amb el seu nom. Perquè tothom hi estarà d'acord –fins i tot els bisbes–en què això que tenim al davant no és pas un caganer sinó una solemne caganera. De tot plegat, el que sí resulta preocupant de veritat són les declaracions del prior de Montserrat, el pare Ignasi Maria Fossas, que, aprofitant la polèmica generada, ha falcat unes declaracions als mitjans en les quals qüestiona que s'hagi de considerar “típica una cosa com el caganer, que és signe de decadència”. Home, això sí que no. Es pot entendre que, acostumats com estan a conduir els xais del ramat, surtin a defensar la dignitat dels seus símbols si és que de debò la consideren agredida. Però que deixin tranquil el caganer, contrapunt irreverent i optatiu a l'encarcarament dels pessebres i afinada representació del caràcter indecís dels catalans, que davant de l'enemic no se sap si ens caguem de por o si, engallardits i desafiadors, ens caguem damunt seu.