la CRÒNICA
Viure en comú
Em diuen que, a diferència del poder establert, que té temps i pot actuar pràcticament d'esma, les revoltes són efervescents; que necessiten l'estímul immediat, la tensió que generen les indignacions, la puresa que només es pot mantenir al món de les idees, i que és per això que el 15-M es va esvair progressivament i al bloc de Salt, ara novament amenaçat, no s'hi reuneix tanta gent, ni tanta solidaritat com a primers d'octubre. Ja sé que la malenconia té un cert encant i que la tardor n'és el temps propici, però em penso que s'equivoquen. El discurs, els debats, les denúncies, les raons i les propostes del 15-M no s'han perdut a l'espai, sinó que s'han propagat per l'aire i l'han carregat d'energies transformadores, i l'experiència de les PAH i del bloc de Salt, acabi com acabi, ja forma part de moltes mitologies personals i de molts aprenentatges a l'entorn de la convicció, l'èmfasi i la claredat amb què cal pronunciar el “sí que es pot” per entendre quina és la nostra força. En aquests casos, els manuals policials deuen parlar de separar i aïllar, de destruir la determinació dels ocupants i teixir-hi a l'entorn una xarxa de confusió que els resti complicitats. No sé què passarà aquesta matinada, ni les següents, quan les guàrdies es relaxen i els lladres i els policies aprofiten per actuar; no sé si el conseller voldrà degradar més la imatge dels Mossos encomanant-los el desnonament de criatures amb el termòmetre sota zero, sabent, com hauria de saber, que les alternatives que s'han proposat no resolen la situació de les 15 famílies que hi viuen; no sé si tiraran pel dret pensant que la memòria col·lectiva és curta o esperaran temps més favorables. Però sé que el bloc de Salt molesta com a exemple de solidaritat, com a símbol de la transgressió, com a model de convivència. Molesta per la mateixa raó que a d'altres ens emociona.
Ens hem acostumat a veure com les crueltats de la crisis comporten l'increment del racisme, del campi qui pugui, de la resignació i de l'individualisme, i el testimoni del bloc de Salt, el seu exemple de comunitat econòmica, les estratègies de supervivència, la voluntat de viure i resistir plegats, la convicció que els drets i la justícia s'obtenen lluitant i que junts som menys vulnerables, és perillosament exemplar. El seu projecte de futur en comú no només no s'hauria de desbaratar, sinó que s'hauria d'estimular, i no únicament perquè l'habitatge és un dret i no té cap sentit que hi hagi cases sense gent i gent sense cases, sinó també com a model de reacció davant d'unes polítiques duríssimes amb els més febles i com un exponent alternatiu a l'abandonament, la degradació i autodestrucció que governen molts barris humils. Si els nostres governs, l'economia i la justícia perseguissin veritablement el bé comú, no únicament no els desnonarien, sinó que els haurien de subvencionar. I els poetes, dedicar-hi poemes; les universitats, treballs; els documentalistes, documentals; els músics, cançons, i els articulistes, articles. Perquè si ens n'hem de sortir, no serà salvant els bancs, sinó amb exemples com el del bloc de Salt.