La inesgotable Girona

Gairebé sense adonar-me'n, fa cinc o sis anys que m'he desviat d'observar, escoltar i furgar per poder escriure de la inesgotable Girona. Els qui m'ho han dit tenen raó! L'excepció ha estat l'exposició de flors en què crec haver-me guanyat un lloc i, relatant i opinant, contribuït al seu creixement. Res més bonic i agraït que descobrir fets i dites del que succeeix a prop nostre i, si hom creu que té interès, fer-ho públic. Repassant l'arxiu d'articles, hi trobo tot d'una un gir important cap a temes polítics. Ho he atribuït a la meva incorporació a la vida política, amb vuit anys de senador, que se'm van fer curts. No hi ha dubte que el seu verí és contagiós. Si hom creu en una idea, la defensa i la lluita per implantar-la, llavors la política és un sentiment.

He analitzat la meva obra periodística i he de dir que, en començar l'any 1979 a Girona amb El Punt Diari, ja feia 25 anys que col·laborava amb la revista cultural tarragonina Estímul (1931-2008); ho vaig fer fins fa cinc anys, quan l'entitat editora (l'Orfeó Canongí) la retirà per la crisi de la publicitat. L'entitat promovia teatre i coral –amb grups propis–, música, balls de saló i idioma català –també amb escoles pròpies–, excursionisme i muntanyisme –no pas de competició–, natura, ecologia i, a cada edició, el meu article central fent història dels cognoms antics del meu natal Tarragonès. Era una de les més antigues de Catalunya, o la més antiga. Així, fa seixanta anys que em moc en el mitjà.

Torno a agafar el fil. Durant el període parlamentari, amb Una veu al Senat, vaig iniciar-me en l'opinió política. Assabentat pels diaris que havia estat vilment decapitat políticament sense judici, per telèfon primer i personalment després, va dir-me un que ho podia saber: “T'espera un nomenament important!” Però devia ser tan important que encallà pel camí i mai més arribà. Tres-centes targetes noves dormen en un calaix. Misèries. Després d'un temps per pair-ho, renegant dels que m'havien deixat amb una mà en cada anca, una sèrie de grups d'articles d'un mateix tema –turistes, estiuejants, barcelonins, gironins a la Vall d'Aro, fires de Girona, etc.– tingué èxit i la política aparcà. Fa uns anys, instintivament, vaig retornar àvid de catalanisme i d'independentisme.

Hi ha tot un món amagat en les polítiques de partit: de govern, teòrica, doctrinal, pactada, alguna contra natura, a les quals al comentarista li costa trobar el punt. Se senten exageracions, alternades amb mentides, i es veuen entabanades i camalletes evidents. No tot és igual i punyent, però. Es troba també entusiasme, honradesa, patriotisme i fervor. Dit tot això, s'entén que ni em planto ni em retiro de la difícil, complicada i poc agraïda opinió política: alternant-ho, m'agradarà veure-ho des de la vorera i no enfangat i cabrejat i algun cop, maleir-ho des de dintre. La inesgotable Girona mereix atenció: és tota tema!