Una cagada

En l'últim Nadal del tripartit, el 2009, vam haver de suportar una cançoneta que vehiculava la pleonàstica consigna que, en el pessebre, “sobretot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer”. Ves per on, a aquesta figura certament tradicional però marginal i prescindible de la representació del naixement de Jesús, se li atorgava, per causes que encara no se saben —com dirien en el telenotícies—, un paper primordial. Enguany, uns espavilats han fet un pas més cap a l'abisme i han perpetrat un caganer a partir de la icona de la Mare de Déu de Montserrat, contravenint no pas les normes del bon gust, que ja no ve d'aquí, sinó el guió mateix del pessebre. El caganer sempre ha estat un home, és un dels pastors que diuen: “Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.” I passa que pel camí té un afer humà, molt humà, que no pot deixar de fer, i per això s'aparta lluny de l'escena central. És una simple nota d'humor que no té més importància. Avui dia els antropòlegs interpreten que entronca amb ancestrals ritus de fertilitat, per la qual cosa la seva presència és un senyal de bon auguri, i els tertulians s'esplaien parlant de la propensió a l'escatologia dels catalans; és ben bé que no n'hi ha pas per tant, però així s'entretenen. El costum dels últims anys de representar el caganer amb les faccions d'algun personatge conegut referma que es tracta d'un de la colla, d'un de nosaltres; mai no s'ha vist un àngel ni un mag ni ningú que vehiculi un sentit transcendent fent de caganer, ni tan sols el bou o la mula, tan carregats de simbolisme. La Moreneta no pot fer de caganer simplement perquè la Mare de Déu ja té un protagonisme central i, per tant, no pot estar a dos llocs alhora: al bell mig, tenint cura del nou nat a l'estable, i en un racó, cagant sota un arbre mentre sosté la bola de l'univers creat i el nen ja més grandet a la falda. Sembla fàcil d'entendre, però es veu que hi ha gent que això de la simbologia religiosa els ve una mica gros.