Aires nous per a la vella Església

El papa Francesc sembla disposat a fer dissabte en l'estructura administrativa i social de l'Església, al Vaticà i, de retruc, a les comunitats locals. Els nous aires entren amb força i l'home vingut de terres llunyanes sap què vol i intueix el temps que té per aplicar-ho. Adreçar el desordre alimentat durant el papat de Joan Pau II no és una feina fàcil, però Francesc, amb l'ajut del Consell Assessor, demostra estar per la feina.

Hi ha elements suficients per pensar que va de veritat i que cal actuar en la comunitat catòlica espanyola i reconduir la seva direcció episcopal, amb l'avantatge que significa la substitució canònica de Rouco Varela, en aplicació del reglament que controla l'edat dels bisbes residencials. Inspirada pel procés renovador, la tercera setmana de novembre la Conferència Episcopal Espanyola començà a fer bugada, imposant-se a la voluntat de l'arquebisbe de Madrid i substituint en la secretaria general l'esquerp Martínez Camino per un moderat sacerdot extremeny, Gil Tamayo, que en la presentació als mitjans ja ha dit que “l'Església tancada en ella mateixa es torna fòssil; ha de sortir al carrer, encara que es constipi: més val refredada que fossilitzada”. Una declaració d'intencions en perfecta sintonia amb el Vaticà i un anunci dels “aires de canvi i missatge renovador” pel qual ha expressat treballar el nou secretari. El proper mes de març, amb el cessament de Rouco Varela, podria imposar-se el procés renovador.

Talment, sembla tancar-se l'obscur període iniciat per voluntat de Joan Pau II, quan acceptà la dimissió del cardenal Enrique y Tarancón, a la primavera del 1982, amb un copet a l'espatlla i les terribles paraules de “vostè serà el responsable del retrocés del catolicisme a Espanya, mentre nosaltres ens esforcem a doblegar el comunisme”. Una fixació del polonès Wojtyla, de qui en la seva recent Una crónica vaticana (Editorial Fragmenta) Arturo San Agustín recorda la coneguda anècdota del bany a la platja que va estar a punt de fer-li perdre l'entrada al conclave i la preocupació que tenia per arribar-hi a temps, ja que havia de contrarestar “la presència d'un cardenal espanyol comunista”, segons digué a les monges que l'acompanyaven.

El papa polonès va posar fi a l'Església ferma i progressista que tan bon paper jugà en la reconciliació dels espanyols situats a una i altra riba. Ben aviat forçà les dimissions d'Enrique y Tarancón i Bueno Monreal, en aquella audiència de la qual Tarancón sortí plorant i Monreal perdé la parla, que ja no recuperà més. Després, sota la influencia del curial de la Rioja Martínez Somalo, es desmantellà l'estructura creada pel cardenal valencià i s'inicià la llarga etapa de nomenaments de bisbes conservadors i fins i tot ultraconservadors. L'Església espanyola esdevé una de les més reaccionàries d'Europa, mentre Mario Tagliaferri, exercint deu anys de nunci, s'entreté elaborant informes de les “desviacions doctrinals” de sacerdots i teòlegs. La jerarquia espanyola, domesticada i/o adoctrinada, mostra la cara més fosca d'una institució caduca.

Ara, l'anunci d'una profunda reforma eclesial plana sobre una terra eixuta, on caldrà ressituar el catolicisme, i també el pòsit cultural cristià, en el context de societat laica. Un futur obert, a la recerca d'una Església dels pobres i per als pobres, segons l'ideari del cristianisme. A més, caldrà veure què passarà a Catalunya, on la possible nova realitat nacional, amb el tema de la independència a l'horitzó, marcarà la definició de l'Església catalana.