Salvador

Quan vaig veure, fa dies, que TV3 emetia la pel·lícula Salvador Puig Antich em va tornar a la memòria el pes al pit que se'm va col·locar al principi de la filmació i com aquest s'havia anat fent tan gran que només la tertúlia amb gent assenyada, les copes generoses i la distància del temps el va anar desfent. I pensant com em va impactar la continguda interpretació de Daniel Brühl i el retrat de la justícia espanyola d'aquells anys de perillós inconformisme polític la vaig gravar.

A principis dels setanta jo era molt petita però a casa l'execució ignominiosa i injusta al garrot del membre del grup anarquista MIL va ser motiu de tristor i de ràbia durant molt de temps. La sensació d'impotència de veure que no hi havia hagut res a fer i que la dictadura tornava (sempre tornava...), de manera implacable, a destrossar la vida de les famílies es reproduïa cada vegada que algú parlava de llibertats assolides.

Aquest diumenge, entre el fred gèlid exterior de finals de novembre i la comoditat del sofà de la casa temperada, la vaig tornar a veure amb la meva filla. Ella, que té disset anys, que és responsable i justa (tremendament justa), es va anar emocionant i omplint de preguntes. Ella, que ha crescut en un estat de dret, que pensa que la dictadura és una horrible realitat de països llunyans i que té la força de la joventut i dels ideals de generositat com un emblema de funcionament i de relació amb els altres, es feia creus que aquell relat esgarrifós fos tan proper. Que aquelles tres germanes, després d'hores d'agonia emocional esperant un indult que no va arribar mai, siguin coetànies seves li va resultar sorprenent. Ella, que considera que la justícia és un dret per a tothom i que no contempla que hi pugui haver immoralitats declarades, haurà d'encreuar els dits perquè d'energúmens que tenen la paella pel mànec i que s'ho passen tot pel forro n'està ple.