Amb l'escreix de responsabilitat que ara toca...
“Ningú no té dret a amagar, o a dissimular
ni el moment difícil que vivim ni la magnitud
dels obstacles amb què Catalunya s'enfronta”
Vivim un moment d'incertesa. I de risc. D'alt risc. El vivim després d'uns anys que han estat bons. I això ho hem de tenir present. Perquè ens dóna dret a l'esperança. I reforça la nostra confiança. En molts aspectes durant els últims quaranta anys Catalunya ha progressat. En la consolidació de la llengua, en la integració d'una gran part de la immigració de la segona meitat del segle XX, en la creació i consolidació d'un bon estat del benestar, des de l'escola a l'atenció als disminuïts psíquics i físics, en la competitivitat de la nostra economia, en la nostra creativitat i projecció culturals, en el pes i el prestigi de la ciutat de Barcelona... Tot això ho hem de recordar en un moment d'incertesa i de risc.
Recordem d'on venim. No només pel que fa a l'economia, a l'estat del benestar i al reforçament cultural sinó també a l'acció col·lectiva de Catalunya de caràcter polític. Tant Catalunya endins com sobre el conjunt de l'Estat. Tot plegat amb un balanç que fins fa ben poc hem pogut considerar com a positiu. I recordem també l'ideari en què es va sustentar la nostra acció. L'acció de Catalunya. I no, o no només, l'ideari estrictament polític sinó les idees bàsiques de concepte de país. Aplicades principalment a Catalunya, però també, com dèiem, a tot l'Estat.
Idees bàsiques, conceptes fonamentals, sentiments potents. Entre els orientadors principals d'aquesta acció col·lectiva hi ha hagut en Salvador Espriu. Amb el seu missatge espiritual i poètic, radicalment català i alhora integrador. Integrador Catalunya endins i Catalunya enfora, a Sepharad. “Diverses són les parles i diversos els homes, i coincidiran molts noms a un sol amor”. Un missatge basat en el respecte mutu, i en la llibertat. “Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble. Amén”.
Per això el poeta reclama a Sepharad, i ens reclama a tots “fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Les raons i les parles. I que això faci que “la pluja caigui a poc a poc en els sembrats, i l'aire passi com una mà estesa suau i molt benigna damunt dels amples camps”. I que “Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat”.
I així havíem de guanyar lentament,
deia el poeta, “una digna pau”.
Però el poeta ja ens advertia. Ens advertia que això podria ser un somni. Deia referint-se a qui no ens vol bé: “Però tu te'n rius i penses que l'aranya sempre tindrà fil”. I ens deia que “quan despertaràs la rialla als llavis se t'estroncarà”. És el que podria passar-nos. De fet, és el que ara ens proposen que acceptem. Que acceptem la pèrdua d'identitat. O de l'ambició. O de la il·lusió. O de la capacitat de crear una societat, un país que ens honori. Davant de la història i dels nostres fills.
I això és el que no hem d'acceptar. “No escoltis els que desitgen que no et resolguis mai a esdevenir qui ets tu”.
Venim d'això, d'aquesta esperança. D'aquesta determinació.
Ningú no té dret a amagar, o a dissimular ni el moment difícil que vivim ni la magnitud dels obstacles amb què Catalunya s'enfronta. Però tampoc a ignorar les amenaces que planen sobre la nostra identitat, sobre la nostra convivència i la nostra cohesió, sobre l'estructuració de la nostra societat. I que ja no ens val la renúncia. Tot això pensat i fet amb l'escreix de responsabilitat que reclama la gravetat del moment.
