Una font d'inspiració contínua

S'ha dit que Nelson Mandela, potser l'estadista més popular de tot el món, s'ha retirat més d'una vegada. Quan va dimitir com a president de Sud-àfrica el 1999 després d'un sol mandat –tal com s'havia compromès al moment de la seva elecció– Mandela va dedicar el seu temps a una extensa obra benèfica. Des de tres organitzacions que porten el seu nom (la Fundació Nelson Mandela, la Fundació Nelson Mandela per als Nens i la Fundació Mandela Rhodes), va acceptar diversos reptes en l'àmbit educatiu, en
la lluita contra la sida i en la
pau i la reconciliació.

Mandela ha entrat a la història com el lluitador per la llibertat que va passar gairebé tres dècades a la presó (del 1963 al 1990) i que va jugar un paper clau en l'abolició de l'apartheid. Aquest fet li va comportar el Premi Nobel de la Pau, l'any 1993, juntament amb Frederik Willem de Klerk, el president sud-africà artífex del seu alliberament i de la transició pacífica. Mandela va ser el primer president negre de Sud-àfrica i també el primer elegit en unes eleccions democràtiques plenament representatives. I a banda de ser recordat pel treball de pau al seu país, se l'ha d'elogiar també per la seva implicació com a mediador en altres conflictes. Es va comprometre, per exemple, en les converses de pau entre Israel i Palestina, i va jugar un paper clau a Burundi, un país devastat per la guerra. El conflicte ètnic d'aquest petit estat africà, que es va iniciar a l'octubre de 1993, va comportar un genocidi silenciat a àmbit internacional mentre l'atenció requeia sobre la veïna Ruanda. Fins que Nelson Mandela no va prendre el relleu com a mediador en el procés de pau al president de Tanzània, Julius Nyerere, no s'havien fet grans progressos. Amb l'entrada en escena, però, de Mandela, el cas de Burundi va guanyar suport internacional i recursos financers, i va ser el centre de cimeres d'alt nivell de les quals va sortir la signatura de l'Acord de Pau i Reconciliació d'Arusha, el 28 d'agost del 2000. Un acord que, malgrat no ser perfecte –no tancava del tot les negociacions, alguns grups armats en van quedar al marge i es va signar sense alto el foc– sí que va marcar clarament un impuls en el procés de pau. A partir d'aquí, les negociacions van seguir uns anys més, ja sota la mediació de l'actual president sud-africà, Jacob Zuma, i Mandela va continuar donant-hi suport.

Mandela, que havia declarat que no volia arribar als 100 anys buscant solucions a qüestions internacionals complexes, l'any 2004 es va “retirar de la retirada”. A partir d'aleshores, va reduir les seves activitats, tot i que fins el 2010 no es va apartar plenament de la vida pública. Va ser llavors quan la Fundació Nelson Mandela es va convertir en el Centre de Memòria i Diàleg, un impressionant arxiu sobre la vida del símbol de la llibertat més gran d'Àfrica.

L'home que va dedicar la seva vida a la lluita per la pau, els drets humans i la democràcia va rebre més de 695 reconeixements i ha esdevingut un dels pocs estadistes que des de tots els colors polítics mereix respecte a nivell universal. Mandela ha deixat 3 fills, 17 néts i 14 besnéts, i milions de seguidors arreu del món. Va ser un home amb una memòria increïble, un col·leccionista obsessiu, conegut tant per la seva duresa en les negociacions de pau com pels seus balls a l'escenari i el seu sentit de l'humor. Nelson Mandela ha estat l'equivalent a una estrella de rock internacional: simplement únic. I sens dubte continuarà inspirant generacions futures arreu del món que lluiten per la pau i la llibertat.