En defensa de l'estat social

Era evident que arribaríem a la crisi social després de sis anys de solucions en fals i d'enganxar pegats a allò que era una greu malaltia estructural d'un capitalisme errat de la mà de sense vergonyes i financers sense escrúpols. Estava escrit en els fets econòmics i en les desconcertants decisions dels polítics i governants de mig món. Des d'un Obama sense prou coneixements per ordenar Occident als autòmats xinesos que han volat al seu aire els darrers lustres. Ja és absurd que els suposats capitalistes del lliure mercat, en lloc d'aprofundir en les llibertats i responsabilitats individuals, ho hagin fet en sentit contrari: esclavitzar la mà d'obra ja barata, reduir el nivell salarial, i per tant adquisitiu, i desestabilitzar el sistema assistencial de l'estat del benestar. Al contrari, aquell rígid sentit de la planificació marxista de Xina va donar pas a un capitalisme desenfrenat, explotador de l'obrer, sense drets socials, sense sindicació, amb dumping fiscal, que arrasa el mercat lliure amb una impunitat sorprenent, o una estupidesa supina d'Occident el deute dels quals controlen també els xinesos. Visca la coherència!

Què pensaran Antonhy Giddens i la seva “tercera via”? Què diran les socialdemocràcies i els democristians que van edificar la Unió Europea sota el signe de l'estat social de dret? Ningú és capaç de saltar-se tanta incoherència, ni menys les conseqüències de la seva desastrosa incoherència. Viurem sens dubte una tremenda sortida de la crisi –que ja anuncien els malastrucs– amb molt dolor i llàgrimes. Un estat del benestar trencat, o el que és pitjor, en el desconcert i la insostenibilitat. Els nostres governants han estat cecs, maldestres i d'ales curtes. Han conduït les nacions d'Occident a un estadi prerevolucionari, que tard o d'hora es deixarà sentir amb tot el seu pes. França està molt malalta, com Itàlia, Irlanda, Grècia, Portugal o Espanya... La llista podria seguir. Si no apareix un geni reformador, les nostres democràcies poden trencar-se entre greus conflictes socials, un atur endèmic, migracions descontrolades o joventuts en la desesperació. I en un paisatge com aquest no claregen, justament, les llibertats. Recordem el que va succeir després de la crisi de 1929.

Precisament en aquesta confusió vull reivindicar l'estabilitat social produïda per l'estat del benestar i de garanties, que sovint salven dia a dia els servidors del mateix, més enllà de les retallades i els abusos del desgovern. Les meves recents i ja prolongades experiències a l'hospital de Sant Pau m'han permès constatar la ingent professionalitat, l'esforç personal encomiàstic d'equips mèdics que compleixen a plena consciència el seu deure. Llistes d'espera a banda, és la seva consciència professional –jo diria que tot un sacerdoci– el que els porta a dures jornades i a exemples de dignitat i coherència molt mal pagats al servei dels malalts de qualsevol condició social. He de testimoniar la meva admiració per l'eficàcia, heroica en aquestes condicions, dels equips mèdics dels doctors Munmany, Escudero, Merieges, Blesa i Salvador Benito del servei d'urgències. Què seria de la sanitat pública sense aquests grans professionals? La salut pública, l'educació o l'estat funcionaran només si els seus servidors assumeixen les seves responsabilitats en qualsevol de les conjectures que ens esperen en els propers anys. No tot és només qüestió de pressupost. L'estil és l'home. La qualitat és el professional. L'estat del benestar només se salvarà si els ciutadans imposen el seu criteri a les urnes, fundant-se en les seves responsabilitats i desatenent els cants de sirena enganyosos de molts dels partits. La sortida de la crisi serà només possible si la consciència moral regeix els destins dels homes. El deure del ciutadà és un deure essencialment moral i col·lectiu, excloent de les conveniències i oportunismes.