Shakespeare, Mandela i els covards

L'estiu del 2012, la Biblioteca Britànica es va sumar als actes al voltant dels Jocs Olímpics amb una interessant exposició que es deia Shakespeare: Escenificant el món. Els anglesos no volien desaprofitar la seva icona cultural més universal per donar llustre als esdeveniments esportius. L'exposició presentava 190 objectes (mapes, monedes, pintures, manuscrits, objectes de la vida quotidiana…) que volien suggerir el naixement d'una nova identitat i unitat nacional que s'anava desenvolupant en paral·lel a la creixent influència internacional del país en l'època elisabetiana. I en el centre de tot plegat, la figura de William Shakespeare com a observador i actor ell mateix de la formulació d'aquell procés en marxa. Els objectes que s'hi exhibien pretenien posar en relleu un cert efecte mirall entre l'energia innovadora de les obres de Shakespeare i la força emergent de Londres com a gran capital internacional. El teatre del nostre home, venien a dir, era una finestra al món que remetia als contactes globals de Londres que es multiplicaven gràcies al comerç, la diplomàcia i el colonialisme.

Els objectius de l'exposició eren raonables, però no era fàcil sentir el batec de vida en aquell esforç per contextualitzar el passat. Fins que s'arribava al final, a l'últim racó. Allà hi havia un objecte que feia saltar guspires emocionals, polítiques, històriques. Era l'anomenada bíblia de la presó de Robben Island, el lloc on Nelson Mandela va passar 27 anys de captiveri. Durant tots aquell anys, els presoners polítics no tenien cap mena d'accés a la premsa o a llibres que no fossin estrictament religiosos. Un dels companys de Mandela, l'hindú Sonny Venkatrathnam, va aconseguir colar un voluminós llibre amb les tapes plenes d'estampes de divinitats hindús. Els guardes van donar per fet que era una mena de bíblia dels hindús. En realitat, eren les obres completes de Shakespeare. El llibre anava passant de mà en mà entre els presos polítics. Mandela, doncs, va viure tots aquells anys en la bona companyia de William Shakespeare. En un determinat moment, els lectors clandestins van decidir que cadascun posaria el seu nom i la data del moment al costat del seu fragment preferit de l'obra completa. El 16 de desembre del 1979 (per un estrany atzar, el 16 de desembre és el Dia de la Reconciliació, festa nacional a Sud-àfrica) Mandela va signar al costat d'unes línies de Juli Cèsar.

Era l'escena en què Cèsar s'aferra als bons auguris que es consideraven propis de mitjan març (els idus de març) per anar al Senat malgrat les advertències que li fan al seu entorn perquè temen que hi hagi un complot per assassinar-lo. Com se sap, Brutus i una colla de senadors el van matar a punyalades. Cèsar, però, desafia els mals auguris i diu: “Els covards moren moltes vegades abans de la seva mort. / El valent només tasta la mort una vegada.”

És al costat d'aquestes dues línies on va signar Nelson Mandela. No costa gaire, amb la perspectiva que ens dóna el temps, entendre fins a quin punt aquesta cita de Shakespeare ressona en l'acció política i la força moral del llegat de Mandela. Tot sembla indicar que Nelson Mandela, el Madiba, és dels que ha sabut morir només una vegada.