Espanya, simposi d'histèria
Hi ha una colla d'inefables conciutadans que, amb la seva visceralitat habitual, han manifestat que batejar un simposi d'història amb el títol Espanya contra Catalunya és una incitació a l'odi tan intolerable que caldria censurar el congrés i impedir-ne la celebració, en un acte d'incitació a la governança coercitiva que els retrata i defineix. Prenguem-hi paciència. Això és el que ens espera d'aquí al dia no pas del judici final sinó de la independència, que confiem que arribi una mica abans. És l'estratègia de l'espanyolisme: provocar, provocar i provocar. A veure si perdem els nervis, si ens puja la mosca al nas, si ens hi tornem, si fem el cop de puny a la taula que justifiqui llançar-nos la cavalleria per sobre.
Ni cas. Nosaltres, a la nostra, amb calma, amb perseverança, sense estirabots. I, si convé, i a fe que cal per no perdre la memòria, fent jornades com Espanya contra Catalunya, basades no pas en l'odi sinó en la literalitat contrastable i en l'aportació d'evidències. Mentre ells insulten, els historiadors exhumen proves reals; mentre ells desqualifiquen, els investigadors constaten fets; si ells menyspreen, aquí llistem dades irrefutables; quan amenacen de silenciar-nos, els experts cal que acumulin arguments per no callar.
És cert que els catalans hem superat l'etapa de reafirmar-nos mirant pel retrovisor. Ja no recorrem al vici de la lamentació victimista, a la queixa. Però que Catalunya miri cap al futur desacomplexadament no vol dir pas que un congrés d'historiadors no pugui tractar del passat. En això consisteix la seva feina. I en això es basa bona part del nostre fet diferencial: mentre fem jornades d'història, els espanyols les fan d'histèria. Ja em disculpareu el joc de paraules, però val més entomar-ho amb una certa hilaritat.