Espanya contra Catalunya
El simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014), organitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya del Departament de Presidència de la Generalitat que comença avui ha aixecat ja una veritable tempesta política en mitjans mediàtics de Madrid, del govern espanyol i dels partits nacionalistes espanyols presents al Parlament català. Bingo! Han aconseguit polititzar una trobada acadèmica, amb alguns dels historiadors catalans més reconeguts, i portar al carrer allò que probablement en un altre context i un altre moment no hagués tingut més ressò que l'estrictament acadèmic.
Es pot discutir l'oportunitat o, àdhuc, el biaix polític del títol, però no el contingut acadèmic del simposi, atès el conjunt d'acadèmics que hi participen. Però les elits dominants espanyoles i portaveus destacats del nacionalisme espanyol més ranci, atemorits pel procés endegat a Catalunya i per la feblesa internacional del seus arguments (de fet, reduït a un únic argument que es repeteix com un mantra, “la Constitució no ho permet”, tot esperant que, a còpia de repetir-ho, s'acabi capgirant la voluntat d'una majoria de ciutadans de Catalunya), han reaccionat amb una agressivitat que demostra, un cop més, que entre Catalunya i Espanya existeix un greu conflicte polític. Com s'ha d'interpretar, si no, que alguns membres del govern espanyol no hagin dubtat a carregar contra un acte acadèmic, sens dubte amb àmplies derivades polítiques, abans i tot de conèixer-ne el contingut. Així, el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García Margallo, opina que tan sols el títol del simposi ja constitueix una “flagrante falsificación de la historia que no contribuye en nada a mejorar la relación entre los catalanes y el resto de España”, conclusió a la qual ha arribat, segons declarava, a partir del subtítol (es deu referir a la part del títol que va darrere dels dos punts, “una mirada històrica (1714-2014)”, perquè en el programa no consta cap subtítol), mentre que Alberto Ruiz Gallardón declarava ahir que sent una “profunda tristesa” perquè pugui haver-hi “algun ciutadà català” que es cregui “les mentides del simposi”. Per cert, afegeix que les seves consideracions sorgeixen només del títol, com no podia ser de cap altra manera, ja que en el moment de fer aquestes declaracions el simposi encara no havia començat. I gràcies que Gallardón és un moderat que només adverteix que la qualificació jurídica del simposi correspon al Ministeri Fiscal i als tribunals, perquè, el 20 de setembre passat, el seu sogre, l'exministre franquista José Utrera Molina, apel·lava a la legión per garantir la unitat d'Espanya.
El PP, C's i UPD, el partit de Rosa Díez, exconsellera de Comerç, Consum i Turisme (1991-97) del govern basc que compara l'independentisme amb el nazisme, han anat més lluny i han denunciat el simposi davant la fiscalia de Barcelona perquè incita a la xenofòbia, l'odi i la violència contra Espanya. De nou, amb l'única argumentació del títol hom posa el carro davant dels bous i dicta sentència d'uns continguts quan encara es desconeixen. Però això no hauria de sorprendre ningú. Entre Catalunya i Espanya (com entre el País Basc i Espanya) existeix un conflicte polític de llarga durada que s'ha traduït en una visió i un relat de la història dels darrers segles que responen a la manera diferent de com s'ha viscut –i es viu– aquest conflicte. I, a dia d'avui, aquestes dues visions, aquests dos relats són incompatibles, perquè des de la vessant espanyola mai s'ha qüestionat el nacionalisme espanyol, ni els seus errors, ni la seva prepotència, ni, encara menys, s'ha sabut escoltar “els que li parlen en llengua no castellana” (Joan Maragall, Adéu Espanya).
