La columna
‘Decet'
L'escaiença és la darrera pinzellada de Déu creador i artista
Escaient. Això vol dir aquest llatinòrum que quan arriba a tocar la teologia la fa somriure amb un somriure franciscà.
L'escolàstica és un edifici bastit pels teòlegs i sobretot per sant Tomàs, amb fonaments d'Aristòtil, que va fer les catedrals, el Dante i la Summa. Tenia la seva paraula: ergo, que vol dir ‘per tant', sòlida conclusió de creure que l'home té, malgrat tot, una llunyana semblança amb Déu. Això fou tan palès fins als carrers dels pobles, que és l'única època del món cristià en què les imatges somriuen; des de Déu al Crist, la Mare de Déu i els àngels.
En aquesta època hi hagué Duns Scott, que ha restat oblidat i que resumeix molt subtilment l'esperit de sant Francesc, un savi que és tot en la paraula decet. Va fer un lligam entre aquestes tres paraules. Déu podia fer-ho, s'hi esqueia (decet) i ho va fer. Va fer que la seva mare nasqués sense la taca del pecat original. Això va esverar els dominics i els canonges de Lió, entre d'altres.
Amb el temps, “Maria immaculada, plena de gràcia”, va ser, gràcies a Déu, un dels goigs de la fe de l'Església. Això de concebuda sense pecat va fer florida com mai en l'època de la dictadura dels moralistes capaços de veure pecat en una llufa. I vegeu com me les empesco. Dir que Maria no tenia pecat és assegurar que era un calze polit, preciós, únic i sense cap taca, fora que un calze buit per molt net que el presentessin; i es deixaven la part més bella, la que significa la immaculada concepció de santa Maria. No era un calze buit de puresa celestial; estava ple a vessar curull de gràcia.
Aquest dia passat, més que una negació del pecat –que Déu n'hi do, però no n'hi ha prou– és la festa de Maria plena de gràcia. Els teòlegs d'avui dia la ballen entre retrobar els vells evangelis talment els va predicar Jesús i s'entesten a veure com fiquen entre els llampecs de l'Apocalipsi el Big Bang i la mecànica quàntica a tocar terra.
Hem d'entendre que Déu, talment és creador, no es limita a crear allò que cal, crea allò que s'escau. L'escaiença és la darrera pinzellada de Déu artista.
