Aprendre jugant

Ahir disposava de deu euros, i en vaig invertir sis en la compra d'una esponja per millorar el meu nivell d'higiene, un altre en la primera classe d'un curset per aprendre a parlar bé en públic i dos més en un programa de nocions bàsiques d'escriptura; l'euro que em queda, encara no sé en què el gastaré, perquè són molt pocs fons i moltes les necessitats que tinc. Aquesta ha estat la meva primera activitat al joc per internet Mendigogame, l'objectiu del qual és que l'usuari vagi progressant en l'escala social dels captaires des d'aquesta categoria inicial d'indigent total. Tres organitzacions no governamentals han demanat que la versió espanyola del joc –es va estrenar la setmana passada i l'acció transcorre pels carrers de Madrid; l'original alemany passa a Hamburg, es va inventar fa dos anys i té gairebé dos milions d'usuaris– sigui retirada perquè consideren que és cruel i inhumà jugar a imitar la vida dels milions d'indigents que han de viure al carrer.

D'altres no ho sé, però jo no hi jugo per denigrar ningú. Jugo a prendre decisions davant unes circumstàncies, i segons el que decideixi progressaré més o menys, o fracassaré. Un cop sàpiga parlar el mínim imprescindible per poder demanar un euro destinat a comprar un bocata i hagi après a escriure en un paper una frase demanant caritat, hauré de decidir si visc en un caixer o sota uns cartrons, si faig compravenda de ferralla o robo carteres al metro... He d'optar entre 22 models d'«habitatge», 8 llocs on parar la mà, 24 tipus d'armes per defensar-me de la competència... He d'establir aliances per sobreviure... Això no és mofar-se de ningú, és assajar la meva capacitat de supervivència en unes condicions que no he viscut mai, i si me'n surto prendré bona nota del que he fet, perquè tal com va tot qualsevol pot acabar a la misèria i val més estar entrenat.