Fotos

Les fotos són tremendes. Tenen un poder d'evocació insuperable. Aconsegueixen una operació contra natura –aturar el temps– que ens permet analitzar-les, llegir-les i rellegir-les, com un poema. Tenen el prestigi del document, un inherent valor testimonial. I sempre són, en el fons, falses. Ens ho ha recordat, en un detall que l'honora, el fotoperiodista Roberto Schmidt, l'home que ha fotografiat Obama i companyia fent-se una foto durant el funeral de Mandela. Com sempre, una imatge és capaç de menjar-se l'esdeveniment –ni que sigui un funeral!– i s'acaba emportant el protagonisme. La foto de Schmidt ha donat la volta al món. La imatge d'Obama, Cameron i la primera ministra danesa autoretratant-se, entretinguts i riallers, els ha deixat ben retratats. Al seu costat, una Michelle Obama amb posat de disgust davant l'aparent frivolitat. El poder narratiu de la fotografia servit en safata. Les fotos, però, ens ha recordat el fotògraf Schmidt, són falses. Ho són en el sentit que aïllen l'instant del context i el fan, de fet, irreal. En les litúrgies africanes, com saben els missioners que treballen a l'Àfrica negra, sempre hi ha temps per al ball i el somriure, i en el funeral d'estat de l'altre dia, com en qualsevol enterrament, hi ha espai per al dol sincer i per al somriure, potser una necessària descompressió emocional entre els que han volgut acompanyar el cadàver. Pobre Obama: saluda Raúl Castro i l'acusen d'afavorir el règim cubà. Té un moment –potser un instant– d'esbarjo amb dos col·legues i l'acusen de faltar al respecte al seu admirat Mandela. Madiba no era, precisament, un tibat protocol·lari. Quan la jove UPF va atorgar el seu primer doctorat honoris causa al bisbe Desmond Tutú, el gran amic de Mandela, el millor de la cerimònia, i el que més va agrair, van ser els cants i les danses africanes en honor seu mentre era investit amb la més alta distinció acadèmica. Tothom reia, però a ningú se li va acudir que li faltaven al respecte.