Un any de coll

“Tu creus –em deia dimecres passat l'amic que sempre és escèptic– que no ens podem posar d'acord amb una pregunta i una data? Som així, els catalans. Com vols que ens en sortim? Només una pregunta i una data. I la pregunta, a hores d'ara, la podria redactar un nen de deu anys. I la data, com sap tothom, ha de ser l'any vinent. Tenim uns polítics que...”

Com que jo sóc força més optimista –potser perquè les meves perspectives eren molt més escasses quan tots dos érem xiquets– vaig fer una catxa. “Queden dies per acabar el desembre i tindrem pregunta i data a temps”, vaig dir. El cor m'ho va fer dir. I la vaig encertar de ple i aviat. De tota manera, quan el divendres gallejava amb totes les plomes de la cua esteses al sol, sabia que la sort –com gairebé sempre – havia decidit la polèmica. La sort i una mica de lògica, que sempre pesa, encara que de vegades no ho sembli.

A CiU li convenia espavilar. Sense acord amb ERC –data i pregunta–, no tindria pressupostos, hauria de convocar eleccions anticipades i probablement les perdria (segons la lògica de la crisi encara ben viva i les prediccions de les enquestes). Per tant, CiU faria mans i mànigues perquè tot anés bé. A ERC, ben mirat, tampoc li convenia provocar la crisi. Potser sí que seria guanyadora en unes hipotètiques eleccions. Però li convenia fer de timoner descarat en tota la travessia de la Via Catalana, sense tenir garantit un suport incondicional dels seus socis convergents? Perquè, si els desplaçava del govern, feia de mal esperar-ne gaire voluntat participativa. La situació actual, l'equilibri aconseguit fins ara, ha anat prou bé a les dues formacions. Per tant, el més lògic era mirar d'allargar-lo tant com fos possible, sense perdre la cara.

Ha estat així. Els dos socis s'han assegurat un any de coll per continuar preparant el final del procés, per intentar que a Madrid algú es decideixi a prendre's seriosament el problema català. I actuar en conseqüència.

Perquè, de moment, a la capital de l'Estat continuen creient que negar el problema és la millor manera de resoldre'l, que el temps juga a favor seu, que els catalans canviarem de pensament per esgotament, que ens barallarem, que la por ens dominarà. Des de totes les tribunes només arriben missatges coincidents: si diuen ben fort i moltes vegades el que voldrien que passés, acabarà passant. Però com que, ben mirat, no tenen cap projecte de país mínimament engrescador per esperar, per oferir –a catalans i a no catalans–, el més probable és que més ciutadans espanyols es desentenguin del seu “mando y ordeno”, únic fonament del seu estat. Fa poc, en una enquesta, el 40 per cent dels espanyols ja assumia que els catalans ens independitzéssim.