Desallotjats

El mateix dia en què els Mossos d'Esquadra desallotjaven les quinze famílies que restaven al Bloc Salt vaig explicar a classe alguna cosa del cinema de Vittorio de Sica i, entre altres fragments, vaig mostrar el final de Miracle a Milà, un film de l'any 1951 en què els habitants d'un barri de barraques, ubicat als afores de Milà, són obligats a marxar-ne quan es descobreix petroli al terreny, propietat del poderós senyor Mobbi. El petroli (als afores de Milà!!!) és evidentment una metàfora: un terreny es revaloritza com a possibilitat de riquesa d'un particular que, emparat per la llei, avantposa els seus interessos a les necessitats d'uns individus sense poder que se senten part d'una comunitat dins de la qual han après a sobreviure junts. En escriure-ho recordo que, a Migranland, la xilena Doris Pérez explicava que els ocupants del bloc de Salt van descobrir els avantatges de la vida comunitària: amb una nevera i una rentadora per a tots en feien prou, feinejaven un hort i sobretot s'ajudaven.

Al final de Miracle a Milà, la policia desallotja les barraques i els seus ocupants són transportats en furgons fins a la plaça del Duomo. Pel camí, el protagonista (el jove Totò) recupera un colom amb propietats màgiques. Quan arriben a la plaça, el furgons s'obren i Totò i els seus amics baixen, agafen unes escombres i volen junts pel cel mentre se sent una cançó: “En fem prou amb una casota per viure i per dormir./En fem prou amb una mica de terra per viure i per morir./Demanem un parell de sabates, mitges i un tros de pa”.

Quan van demanar-li a de Sica cap on es dirigien aquells que volaven, va respondre una cosa molt bonica: “No importa, el que és important és que van junts.” Els habitants del bloc de Salt haurien volgut volar junts a un altre lloc. Malauradament, el cinema no és la realitat. Els seus miracles, però, són el desig d'un altre món que en certa manera existeix: hi és en els que aprenen a viure junts i conquereixen cada dia la seva dignitat.