Periodisme cultural?

El periodisme cultural és una de les víctimes més doloroses de l'oasi català. Sense comunicadors que investiguin com el govern gestiona els nostres recursos, serà impossible vèncer l'opacitat de les administracions catalanes. De valentia i professionals ben formats per fer-ho en sobren: per això encara em sobta llegir algunes perles com “Una cooperativa en solfa”, article de Mar Galtés a La Vanguardia de diumenge sobre nous paradigmes en gestió musical impulsats per l'Orquestra Simfònica del Vallès. Efectivament, tal com afirma l'autora, l'OSV ha estat una de les primeres formacions del país a implementar les xarxes socials i els programes d'RSC a la seva gestió quotidiana. Però hi sorprèn la indolència de Galtés quan copia paraules del seu gerent Alberto Sampablo: “Durant molts anys, aquesta orquestra somniava viure de les subvencions, que amb prou feines rebia, i quasi no subsistia.” Si la periodista no s'hagués limitat a calcar sinó a informar-se, podria haver comprovat fàcilment que en l'exercici 2012/13 l'OSV va rebre 531.000 euros de fons públics, una quantitat gens menyspreable que configura el 53% de la dotació que l'ICEC destina a formacions musicals estables de Catalunya i –de fet– que conforma la partida més gran que té cultura per a una entitat privada. Vista la trampa, la periodista podria haver qüestionat si és lícit definir-se com a privat mentre reps el 27,59% del teu pressupost de calé públic o també podria haver inquirit els motius pels quals, malgrat rebre aquesta injecció de capital, l'OSV només genera un 12% d'ingressos de taquilla als seus concerts, acumulant un dèficit de 40.101 euros. Posats a demanar, també podria haver investigat el perquè d'aquest tracte de privilegi, si la qualitat del producte final el justifica, o si l'orquestra paga les obres que encarrega als compositors catalans. Això passaria, ai las, en un país on els gestors no mentissin amb total impunitat i els comunicadors estimessin la versemblança. Ho demanaré als Reis, de nou.