L'abraçada

Jordi Pujol va ser capaç de desmentir Niceto Alcalá Zamora. El pare de la pàtria va poder ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. Si Alcalá Zamora hagués sigut Quim Monzó li hagués dit a Francesc Cambó que no podia ser alhora puta i Ramoneta. “Jo era la tercera via”, li va dir Pujol a Mònica Terribas. Bismarck i Bolívar, puta i Ramoneta, tercera via, peix al cove. Tant li fa. Pujolisme entès com un tot. Com un hiperlideratge, com la construcció de l'autogovern des del “Lluís, la Generalitat som tu i jo” dit a Prenafeta fins a un pressupost de 36.000 milions d'euros. El pujolisme amb les seves virtuts i els seus defectes. L'endemà d'acordar la pregunta de la consulta, Artur Mas va anar a l'executiva del partit fundat per Pujol, l'any que ve farà 40 anys. Va rebre una ovació i, en un moment donat, que diria el profeta, es va abraçar a l'expresident. Una abraçada, breu a la televisió, però llarga a l'ull del fotògraf. I, en aquella imatge, s'hi reflecteix el canvi de marc. De voler transformar Espanya a voler un estat. El partit de Catalunya, el que millor ha sabut connectar amb les classes mitjanes, és ara estatista. I, des de divendres, independentista. CDC farà campanya pel “sí-sí”, perquè són les classes mitjanes les que han canviat. Sense classes mitjanes no hi ha via catalana. Mireu el vídeo aeri penjat ahir. Mareja. Per l'acceleració de les imatges i metafòricament. I és precisament perquè aquest és un moviment de classes mitjanes que els profetes de l'apocalipsi s'equivoquen. La consulta trencarà Catalunya, diuen. I, mentre ho diuen, el país es mira la Núria Solé i el Roger de Gràcia fent La Marató de TV3, líder a la tele de deu del matí a una de la matinada –excepte quinze minuts per a Jordi Évole– i recapta deu milions per a la investigació de les malalties neurodegeneratives. Això és el que encara no han entès. Com és aquest país.