“Va ser una època dolorosa, de foscor, repressió, injustícia i fam”

No és ni vol ser un llibre d'història, però vol explicar de manera fidedigna el que va passar fa 75 anys a casa nostra. Una època dolorosa per la guerra i el començament d'una etapa encara més dolorosa, de repressió, de foscor, d'injustícia i de fam... Hi ha una frase que resumeix molt bé el franquisme: “Aquells anys grisos, carregats de penúries, foren un anys amb rerefons d'himne nacional i Cara al sol, cartilla de racionament, mercat negre i bacil de Koch.”

A Catalunya la guerra va ser molt dura. La catalana era una societat que democràticament s'havia mostrat a les urnes com d'esquerres i aquest era el tarannà majoritari, tot i que també hi havia sectors que es van identificar amb el franquisme. La guerra va fer que hi haguessin rojos i blaus i que es produïssin fets repressius molt forts. Acabada la guerra, la classe mitjana republicana, progressista, amb una identificació clara amb la llengua i la cultura catalanes, i la universitat, les sardanes, els ateneus... tot això el franquisme ho ataca d'arrel. I si els revolucionaris del 36 van perdre el suport d'una part de la societat pel seu radicalisme en determinats aspectes ideològics i socials, la radicalitat del franquisme en perseguir elements radicals substancials, com ara la llengua, va fer que molts catalans afins acabessin cansats.

A mesura que avançava la guerra avançaven les penúries. Hi va haver molta gana en la guerra i es va incrementar en la postguerra. Les cartilles de racionament van durar deu anys. No hi havia paper i molts papers de consells de guerra eren de documents catalans reciclats. I per exemple, canviar les rodes dels vehicles era una epopeia.

Es va imposar un règim únic amb una ideologia, el feixisme. El falangisme, com ells mateixos reconeixen, era molt minoritari. I quan es converteix en l'única i majoritària opció, potser això explica el fracàs: el 39 hi ha fotos de camises blaves i el braç enlaire, rígids com els alemanys i els italians, però aquests van amb botes i aquí anaven amb espardenyes. L'estètica franquista es va moure en un cert cutrisme.

Sempre s'ha dit. Des de la perspectiva nacional és molt clar: Catalunya era una autonomia amb institucions pròpies: la Generalitat, Parlament... Tot això es va perdre. I la repressió va ser duríssima, no pas diferent a la de Madrid o la de València, però aquí s'hi ajuntava allò de rojo separatista. Oliart, en les seves Memòries, recorda com un matrimoni va ser vexat i agredit perquè parlaven entre ells en català. Es van donar moltes bufetades pel fet de parlar en català. La Universitat Autònoma de Barcelona va ser tancada, així com les institucions culturals. Gent molt bona, com ara Bosch Gimpera, es va haver d'exiliar. Els llibres del senador Ferrer i de Josep Benet en parlen a bastament. També hi va haver franquistes a Catalunya, com diu l'Esperanza Aguirre. La seva família, per exemple, i la classe industrial, petita i mitjana, que havia estat col·lectivitzada. També hi va haver casos de gent als quals durant la guerra estaven en perill perquè eren creients i que després van ser castigats per catalanistes.

Va desaparèixer un món. Bosch Gimpera, un dels grans historiadors, un referent,
va salvar la vida perquè va marxar, però tot el seu mestratge es va perdre. I el dels doctors Trueta o Duran i Jordà. I Rovira i Virgili i tants d'altres. Però no va marxar tota l'elit. El senyor Pla era un gran periodista i es va quedar. I Carles Rahola? El van matar per un article!

Molts pensaven que amb la victòria dels aliats i la caiguda del nazisme i el feixisme, aliats del franquisme, Franco cauria. Des de l'exili es comencen a organitzar.
I és terrible quan s'adonen que això no
serà així, que Franco durarà, que la guerra freda el beneficia. I és terrible com des de fora agafen la consciència molts d'ells que mai més no tornaran.