De set en set
El meu poble
Al cementiri els morts tornen a alçar l'antic poble en què vaig néixer i fer-me
Aquest serà el primer Nadal sense la mare. Ahir vaig visitar de nou la seva tomba. M'hi vaig endur el llibre Dublinesos, de Joyce. Me'l vaig endur per llegir-hi en veu alta les últimes catorze pàgines del text literari més portentós que he llegit mai: la narració Els morts.
El nínxol de la mare queda quasi arran de terra i els raigs del sol només hi arriben fugaçment una vegada al dia, just durant el rompent de l'alba. Aquests tres atributs (arran de terra, fugacitat i alba) em conforten perquè són qualitats simètriques a la naturalesa sempre justa, humil i detallista de la mare.
A mesura que un es fa gran cada cop té més éssers a l'altra banda, a la banda dels morts. Però mai com ahir n'havia estat conscient d'una manera tan matèrica. Per primer cop en els últims sis mesos vaig atrevir-me a alçar el cap per damunt la tomba de la mare. Vaig recórrer els carrers de nínxols adjacents al carrer de la mare. Què vaig descobrir? Que els morts, amb les seves adreces ara ja del tot definitives, tornaven a alçar l'antic poble en què vaig néixer i fer-me, i que sempre m'habita. A dos metres del nínxol de la mare, ben igual com si encara visqués al capdamunt del nostre carrer i com si encara poguéssim sentir les seves rialles de gegant generós, hi ha el nínxol d'en J. Una mica més enllà, hi reposa M., una noia bellíssima de qui tots els nois estàvem enamorats, sentenciada per un càncer a l'edat de 48 anys. Just en un angle, hi ha l'E., que cada estiu inundava casa meva de fruites i verdures que semblava que ell cultivés per la pura joia de regalar-les entre els veïns. Q., C. i J., els enyorats hostalers de davant de casa. A., el pastor, que quan es va jubilar també va segellar una època per al poble. Etcètera. És una arquitectura contundent. Mapa. Rèplica del meu carrer, del meu poble, d'aquesta arma de doble tall que és la memòria.
